dilluns, 22 de juny de 2009

Rosat de llàgrima 2008

Un rosat increïble.

Rosat de llàgrima, del celler Mas Comtal. Fet 100% amb merlot cultivat ecològicament. 13º d'alcohol. No arriba als 6€.

És un vi molt fresc, molt aromàtic però no es fa gens pesat, deliciós de beure. Ideal per pendre ben fresc ara que la calor ja no deixarà d'apretar.

N'hem comprat ja unes quantes vegades, i ara ens hem animat a comprar el negre del mateix celler, aviam si està a l'alçada.

Si no recordo malament el vaig veure a la carta de vins del Nimbin.

En resum, si en teniu l'ocasió, proveu-lo. Us sorprendrà gratament!

divendres, 19 de juny de 2009

Sant Joan a Molins de Rei

Sant Joan - Diada Nacional dels Països Catalans

Des de la Comissió Focs de Sant Joan hem preparat una Revetlla Popular que de ben segur us agradarà:

Dimarts 23 de juny

Els actes començaran a les 18:00h a la plaça de la Creu amb jocs de cucanya i una xocolatada oberta a petits i grans.

A les 19:30, celebrarem l’arribada de la Flama del Canigó, portada per membres del CAU des del cim del Canigó i iniciarem una cercavila pels carrers de la vila a ritme dels Vatoquem i de les cançons dels Grallers de Molins de Rei, ben acompanyats pel Gall i per l’Entxuscat.
Porta la teva senyera o estelada!

... i arribats a la plaça de l’Església:
A quarts de 9, parlaments de:
- Jordi Romeu, regidor de Cultura
- Josep Domingo, cap fundador del CAU

- Lectura del Manifest

- Encesa de la Foguera de Felipe V.

A les 21:30, Sopar Popular
Preu: 10 € (tiquets a la venda del 13 al 20 de juny a la llibreria Barba!).

A quarts d'11, segona edició del Quinto d’Estiu de Molins de Rei, un sorteig únic de productes cedits per establiments del comerç local.

A partir les 00.00, Danses Tradicionals al voltant de la foguera, teatralització de la Llegenda de Bruixes de la vila i finalment, actuació de dos punxadiscos, que seleccionaran la millor música ballable del moment acompanyada d’unes quantes sorpreses.

Des de la Comissió Focs de Sant Joan volem portar la Revetlla al carrer i esperem que vulgueu participar-hi amb nosaltres. Molts de vosaltres esteu avesats a fer revetlles particulars, però us convidem a sortir de casa i celebrar-ho conjuntament!

Bona Diada de Sant Joan a tothom!


Comissió Focs de Sant Joan
(Agrupament Escolta Jaume Vicens i Vives, Ateneu Mulei i Casal Autogestionat de Joves La Mola)


dimecres, 17 de juny de 2009

Critiquen el mal català de TV3

He parlat algunes vegades en aquest bloc, doncs és una cosa que m'emprenya i em preocupa, de com TV3, la que se suposa ha de ser la televisió nacional de Catalunya (la Catalunya autonòmica, s'entén), massa sovint s'entesta a mostrar-nos la realitat des d'una visió hispanocentrista i fent-nos veure que el castellà no només forma part de la normalitat que cal reflectir sinó que és una llengua imprescindible pels catalans per entendre el món.

A part de la crítica necessària a la feina que fa TV3 en la construcció i consolidació de l'imaginari nacional espanyol, també hi ha la crítica a la baixa qualitat de la llengua que s'usa, cada cop més exagerat, amb calcs del castellà, ús conscient i repetitiu de paraules no normatives amb l'excusa que és d'ús popular, etc...

En aquesta línia un grup de gent ha obert el bloc La nostra televisió on volen denunciar la pobresa del model lingüístic de TV3. Volent el millor per TV3, demanant-ne l'excel·lència, el mateix nivell d'exigència que tenen altres cadenes públiques de prestigi on no es permet que els professionals que hi treballen tinguin un nivell tant baix de llengua, que és ni més ni menys una de les seves eines de treball.

Des d'aquest bloc es pot accedir a un parell de vídeos que han fet on reprodueixen notícies del 3/24 tot corregint-ne les errades, o fan una paròdia a l'estil Polònia d'un telenotícies on el presentador parla 'massa bé' el català i l'hi recomanen afegir castellanismes suposadament per fer riure.
Al final dels vídeos es veu el nom del programa de TV3 i la data d'emissió on es van dir els barbarismes, doncs per més de broma que es faci s'estant denunciant fets reals.
També tenen un grup al Facebook, on els qui en tingueu us hi podeu adherir, que segur que serà més útil que adherir-se a un grup sobre si t'agrada fer el mandrós 5 minuts més al llit.

dilluns, 18 de maig de 2009

Guatlles amb arròs al forn

Ingredients:

- 1 guatlla per persona
- Ceba
- Pebrot verd
- Arròs
- Tomàquets
- Alls
- Camagrocs secs
- Brou
- Sal
- Pebre
- Sucre
- Oli

Instruccions
:
  • Posem els camagrocs en remull, una mitja hora abans.
  • Escalfem el forn a uns 180º
  • En una cassola, posem oli i a foc lent hi daurem uns alls.
  • Posem el brou a escalfar sense bullir, juntament amb l'aigua dels camagrocs.
  • Tallem la ceba i el pebrot a la juliana.
  • Ratllem els tomàquets sense llavors.
  • Quan els alls estiguin daurats, els traiem i hi afegim la ceba, sal i pebre.
  • Al cap d'uns minuts hi afegim el pebrot. Tot a foc baix-mig.
  • Mentrestant, salpebrem les guatlles i les marquem en una paella a part. Reservem.
  • Quan la ceba i el pebrot estiguin cuits, hi afegim el tomàquet ratllat, una culleradeta de sucre per rectificar-ne l'acidesa, i més sal si convé.
  • Quan ja tenim el sofregit a punt, hi posem una tassa d'arrós per persona, l'arrossegeu uns minuts perquè agafi gust.
  • Afegiu les guatlles i el brou fins a cobrir l'arròs i prou.
  • Ho poseu al forn uns 20 minuts més o menys. 5 minuts abans, hi afegiu els bolets, més brou si cal i remeneu perquè no s'enganxi.
  • Treieu-ho quan l'arròs s'hagi begut gairebé tot el brou.

divendres, 15 de maig de 2009

II Aniversari de l'Ateneu Mulei

El cap de setmana vinent l'Ateneu Mulei celebrem els dos anys (i un mes...) que portem viscuts, i ho fem amb uns actes eminentment lúdics, per compartir amb tothom qui s'hi vulgui acostar la il·lusió d'aquest projecte i carregar les piles per la feina que ens queda per fer!

El programa d'actes és:

- Divendres 22 de maig
Al pàrquing adjunt de l’Ateneu
21:30h - Sopar de Tapes (7 tapes + beguda: 6€ socis | 7€ no socis)

22:30h - Concert de rumba amb el Micu

...i després
Cantada de cançó improvisada amb lo Ramon de Cervera i la Quarta Carlinada

...i després
Descoberta del nou capgròs!

- Dissabte 23 de maig
Al parc Pont de la Cadena
20h - Cercamonuments
amb la presència del Sr. Alcalde.

Una cercavila lúdica, gastronòmica i cultural on podrem votar pels monuments molinencs que menys ens agraden.

Tiquets:
2 tapes, entrepà, coca, postres + 5 cerveses: 11€ | 14€ el mateix dia.
2 tapes, entrepà, coca, postres + 2 cerveses: 9€ | 12€ el mateix dia.
Venda anticipada a la Llibreria Barba.

Organitzat conjuntament amb el Casal La Mola.
- Diumenge 24 de maig
A la plaça de l'Església
18h - I Cursa de Bales de Palla
Cursa de grans bales de palla rodones, per equips de 5 persones. Cada cursa consistirà en 2 equips competint per arribar primers a la meta empenyent i controlant la bala de palla, avançant eliminatòries fins a la gran final.

Inscripcions a la Llibreria Barba: 10€ per grup (Places limitades!)

Com veieu el divendres, acabarà amb la descoberta del nou capgròs, el tercer de la família. Qui creieu que pot ser? Envieu la vostra resposta a mulei@racocatala.cat i si l'encerteu podreu guanyar una samarreta de l'Ateneu Mulei!

Així que gaudiu dels actes i feu-ne difusió!

Els cartells:



dimecres, 13 de maig de 2009

Vídeo del 2n Aniversari de l'Ateneu Mulei

El vídeo promocional del 2n aniversari de l'Ateneu Mulei que es celebrarà els dies 22, 23 i 24 de maig.




Ben aviat tot el programa d'actes, cartells, etc...

dilluns, 4 de maig de 2009

X Fira de música al carrer de Vila-seca

Aquest dissabte vam estar a la 10a Fira de Música al carrer de VilaSeca. Una fira musical que començava el divendres 1 de maig i acabava el diumenge 3.

Una Fira que programa molts concerts de molts grups de diferents estils, enguany volien primar el folk. Un format que permet que cada mitja hora o hora comenci un nou concert en un dels diferents espais habilitats al centre del poble. Concerts de només una hora, però suficient per veure i sentir la proposta d'aquell grup i tenir temps per anar-ne a veure molts altres. Un format pensat perquè els productors puguin passejar-se i buscar artistes, però també molt interessant pels simples espectadors. A mi em va servir per veure en directe grups que havia escoltat però que mai m'havia desplaçat especialment per ells, descobrir-ne de nous i amb una filosofia interessant d'anar passejant d'un escenari a un altre, sense massa aglomeracions i amb un públic de totes les edats.

Això és el que vam poder veure:
  • Anna Roig i l'ombre de ton chien (cançó d'autor, pop, cabaret): No sabia ni que existien, però de camí vam sentir a iCat una cançó d'ells amb una història boníssima d'una noia que recrimina al poeta de qui era musa que hagi deixat la poesia pel punt de creu.
    Són un grup encapçalat per l'Anna Roig, amb una gran veu, que van començar amb versions de la cançó francesa i ara tenen un repertori propi de cançons en català i francès.
    Molt interessants.
  • Élena (pop rock): Un grup que cantava en anglès, i que després de sis anys d'aturada torna amb un disc en català (Un cafè, setanta matins) doncs en paraules seves "El català et serveix per enviar el missatge de manera instantània", perquè la gent s'identifiqui amb ells.
    No n'havia sentit res, només referències escrites. Sonaven prou bé, cançons més tranquiles i d'altres animades, especialment les que comptaven amb la secció de vents, però llàstima del volum de la cantant que costava molt de sentir-la (a vegades fins i tot de distingir si cantava en català o anglès...), això sí balla d'una manera prou peculiar.
  • u_mä (música minimalista, electrònica, nou pop català): El projecte d'en Pau Vallé (Estanislau Verdet) i Maria Coma. Una música curiosa, bases orgàniques en loop, tocant-hi a sobre instruments de sons variats com guitarra, carrilló, xerrac, bateria... per explicar petites històries sobre la vida quotidiana. Un espectacle intimista però molt interessant i recomanable.
  • Estramp Jaç (jazz de rel mediterrània): Un grup d'en Marcel Casellas amb altres músics de l'escena del folk i del jazz, que barreja la tradició de l'improvisació d'aquests dos estils en una música que resulta coneguda i al mateix temps innovadora. Un projecte interessant però difícil d'entrar per mi, que el jazz em sembla una bona música de fons però que mai hi he parat atenció.
  • Anímic (música minimalista, electrònica, experimental, nou folk pop català): No els coneixia. Una posada en escena similar al ja vist abans amb l'Anna Roig i u_mä, sense que això sigui dolent, 6 músics tocant varis instruments, cançons en català i anglès, algunes de més intimistes altres explicant històries senzilles però simpàtiques. Acompanyat de projeccions: digitals, enregistraments antics, o pàgines dibuixades anant passant al ritme de la narració en la cançó.
    Cançons interessants, altres massa íntimes.
  • Soweto (ska, rocksteady, música jamaicana): Grup de la Vila de Gràcia que toquen clàssics de l'ska i cançons pròpies en aquest estil. Animats a sobre l'escenari, vestits amb traju com les grans bandes de l'ska clàssic aconseguien amb èxti fer moure al públic amb els ritmes jamaicans.

dissabte, 2 de maig de 2009

Cataluña-Espanya: gran documental

Ahir vam anar a veure al cinema el documental 'Cataluña-Espanya' d'Isona Passola.

Vam anar al Cinema Comedia de Barcelona, en una sala de 226 localitats gairebé plena amb gent de totes les edats i majoritàriament catalanoparlant.

Ja abans de veure-la trobava interessant una pel·lícula així, com a independentista i demòcrata, tot allò que convidi al debat i a la reflexió s'ha de veure com a bo, i més si entenem que la situació actual és insatisfactòria i que el debat sobre aquesta, carregats de raons com estem, només pot fer-nos avançar.

El documental és boníssim, àgil, fresc i molt entenedor. I gairebé tot basat en raons i no tant en sentiments. Inspirat en 'La pelota vasca', però en la meva opinió millor i més productiu per la realitat catalana, combina entrevistes a gent parlant sobre la seva visió de la relació Catalunya - Espanya, internvencions ja enregistrades en programes de televisió, notícies emeses, estadístiques i dades desmentint o confirmant el que diuen intervencions anteriors,...

Hi surt gent ben variada, com ha de ser, però a excepció d'en Boadella, tots parlen prou raonadament tant des del punt de vista polític com econòmic, siguin espanyols partidaris d'un reconeixement nacional de Catalunya com catalans a favor de la dissolució dins d'Espanya. I evidentment excel·leixen en raonaments els catalans que defensen un major autogovern per Catalunya, i sobretot els qui parlen clar que aquest autogovern només es pot plasmar en un estat propi i no dins l'estat espanyol, i és interessant que ho digui el filòsof Rubert de Ventós, amic d'en Pasqual Maragall, que als seus 70 anys ja no veu cap possibilitat dins de l'estat, i declarant-se 'espanyolista' en tant que admirador d'Espanya i de la seva cultura més que d'altres països, diu que per poder abraçar-se amb Espanya com a iguals primer ens cal separar-nos i tenir un estat com tenen ells.

Com diu la directora, és una pel·lícula que dispara al cervell i no al cor. A dia d'ahir, en només una setmana i 12 còpies distribuïdes, l'havien vista 10.000 persones. Esperem que segueixi així, que com a mínim tots els catalans que han vist 'La pelota vasca' la vegin, i més i tot, doncs és un documental molt interessant, també i sobretot pels no-convençuts.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Pier a Cal Dit

Ahir va haver-hi concert de l'astre local de renom internacional Pier en motiu de la diada de Sant Jordi. El monstre, en el sentit bo i dolent de la paraula, va oferir un concert amb el seu format clàssic: ell a la veu i les bases a la llauna.

M'esperava més gent, quedava prou espai per omplir; i m'esperava més entrega pel públic, però tot i així per aquells qui fa temps que som seguidors del Pier, que hem invertit temps i esforços en projectar-lo cap a la mitologia molinenca, que hem treballat amb constància per fer arribar el seu art al jovent que ara omple amb fervor els seus concerts, per nosaltres qualsevol concert del Pier sempre serà millor que una puntada als ous.

Noves cançons pròpies i versions de cançons catalanes i de foranes, cançons en castellà prescindibles, i allò que realment importa i que la gent pensa quan pensa en el Pier: la cançó del Camell, de la Fira, de la Candelera i evidentment l'Avui he tornat, himne oficiós de la nostra vila aimada.


Proves gràfiques dels fets:
- Fotos
- Vídeos

divendres, 24 d’abril de 2009

Sant Jordi: Llibres

Com potser ja sabeu ahir era Sant Jordi. Així que després de treballar (que llarg es va fer el dia...) i un cop a Molins, vam voltar per la plaça de la Creu on hi havia la XXIV Fira del Llibre en català.

Moltíssima gent per poques parades de llibres (entitats a banda), i com sol passar cada any, a totes les parades gairebé els mateixos llibres, bàsicament les novetats i premis més recents, i si hi havia coses més antigues eren èxits d'altres anys. Es troba a faltar més fons i més poesia.

Al final del dia, comprats o regalats, vaig acabar amb aquests llibres:
  • Gomorra, de Robert Saviano (Labutxaca). Un llibre sobre la màfia napolitana. Després de tantes pel·lícules, cançons, videojocs... donant una visió glamurosa de la màfia anirà bé llegir un llibre sobre la cruesa real d'aquesta, que no només actua a Itàlia sinó també a casa nostra. Un llibre que ha costat a l'autor estar amenaçat de mort per la màfia.
  • Un lloro per al vicari, de Gerald Durrell (Viena). Relats divertits sobre històries estrambòtiques situades a diferents llocs del món. Ara estic llegint Tots els contes de Mercè Rodoreda, però em venia de gust un llibre de contes més divertits.
  • Misteriosament feliç, de Joan Margarit (Proa). Després de llegir Càlcul d'estructures i el premiat Casa de Misericòrdia, que m'han encantat, no podia fer altra cosa que comprar-me'n l'últim llibre de poemes, ara ja en tapa dura.
  • Olor de colònia, de Silvia Alcàntara (1984). Primera novel·la d'aquesta escriptora que narra la història d'una colònia tèxtil que veu com hi canvien les relacions de poder després d'un incendi.
  • El nas de Mussolini, de Lluís-Anton Baulenas (Proa). Premi Sant Jordi 2008. Una jove revolucionària rep l'encàrrec d'assassinar al dictador Primo de Rivera, i a l'espera de l'ordre viu en un poble dels Pirineus on mentres passa el temps va coneixent la vida en aquell indret.
Espero que valguin la pena!

dilluns, 20 d’abril de 2009

Crònica del debat sobre Decidim.cat

L'acte va començar amb la intervenció de Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere de Torelló per EPM i promotor de la campanya Decidim.cat. Va agrair a l'Ateneu Mulei que s'organitzés un acte així per parlar sobre el dret a l'autodeterminació en el context actual de la crisi, que a Catalunya hi ha una taxa del 15% d'aturats i d'aquests un 25% es quedaran sense subsidi en els pròxims 2 mesos, doncs sembla que el fet nacional ha de quedar relegat, quan té una importància cabdal també per tenir poder de decidir en temes com la crisi.

Decidim.cat neix després de tot el procés de reforma de l'Estatut de Catalunya, un nou estatut que evidentment és un avenç, com no pot ser d'altra manera, però que no és suficient per garantir un futur adequat per Catalunya. Un estatut que encara està pendent de ser retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. I en aquesta situació tant constatada, que l'estat espanyol és incapaç d'acceptar l'existència d'altres nacions dins seu, l'exercici del dret a l'autodeterminació, com un procés democràtic és l'únic camí que ens queda.
Si en els pròxims 30 anys no avancem cap a la sobirania nacional plena, passarem a ser assimilats dins d'Espanya, com ha passat amb altres nacions sense estat. També va assenyalar que aquest procés ja està iniciant-se, doncs abans hi havia una consciència de 'resistència cultural', i avui en dia fenòmens com la selecció espanyola o Operación Triumfo s'entenen com normals entre bona part de la població.

Fàbrega va assenyalar que un dels problemes amb què ens trobem, és que els partits polítics catalans es barallen entre ells pel petit poder polític que ens cedeix l'estat espanyol, enlloc d'unir-se per alliberar-nos-en.

Un dels motius que va impulsar la creació de Decidim.cat va ser veure que des dels municipis, l'administració més propera al ciutadà, es feia bàsicament política de gestió com es fa en qualsevol lloc sense un fet nacional o ja resolt, i en canvi no es fa política nacional o només en petites coses com no penjar la bandera espanyola, donar suport al Correllengua, etc...

Actualment a Decidim.cat hi ha 1100 càrrecs adherits, de més de la meitat dels ajuntaments catalans, de totes les comarques, uns 160 alcaldes i amb notable presència a l'àrea metropolitana de Barcelona.

L'objectiu final de Decidim.cat és aconseguir la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, s'entén que si aquest s'ha de demanar al govern de Madrid mai comptarà amb la seva aprovació mani el PP o el PSOE, però hi ha altres camins doncs des dels ajuntaments es poden convocar referèndums instant al Parlament que engegui una reforma de l'Estatut d'autonomia que inclogui el Dret a l'Autodeterminació. També la llei de Consultes Populars, encara no aprovada, és una via per convocar un referèndum, encara que també li cal l'autorització del govern espanyol.
Per aconseguir aquesta convocatòria, cal el treball dels regidors adherits a la campanya, Fàbrega va dir que els regidors es deuen més al seus votants que no als aparells dels partits, i per això els va demanar valentia per impulsar aquest procés, i que en alguns ajuntaments tot i no haver-hi una majoria de partits favorables, sí que es pot donar el cas d'una majoria de regidors que podrien aprovar l'impuls d'un referèndum. Un referèndum que hauria d'objectivitzar-se al màxim, amb la presència d'observadors internacionals, i que des dels ajuntaments es facilités la campanya (tant del Sí, com del No) amb el padró, fotocòpies, col·legis electorals, etc...

Després va prendre la paraula Alexandre Maymó, de la CUP. Va exposar que quan es va presentar el manifest de Decidim.cat al ple de l'ajuntament, la CUP hi va votar a favor, tot i que no hi coincidien plenament doncs es legitima la transició democràtica, és continuista en el marc social internacional, etc...
La CUP nacional no participa en aquesta plataforma perquè creuen que primerament cal exigir als aparells dels partits el compromís en la defensa del Dret a l'Autodeterminació i no només als regidors. Així com que el marc territorial de la iniciativa no són els Països Catalans, o si més no no s'hi aposta prou clarament.

Des de l'Esquerra Independentista i les CUP s'ha demanat des d'un temps ençà, la creació d'una Assemblea de Regidors dels Països Catalans, que permeti parlar clarament del Dret a l'Autodeterminació i treballar-hi en el marc de la nació sencera, i exercir de contrapoder de les institucions oficials.

Tot i això des de la CUP es seguirà l'evolució de Decidim.cat, i si aquesta tira endavant amb fets, la CUP donarà suport a les iniciatives concretes que trobi convenients.

En Joan Ramon Casals, de CiU, va començar la seva intervenció explicant que des de CiU Molins de Rei s'està apostant fort pel Dret de Decidir com un eix de la seva política local.

Va explicar que la sobirania resideix en el poble, que és un principi democràtic, i que així es troba recollit a l'Estatut de Catalunya o la Declaració dels Drets Humans, per tant aquest dret es pot exercir sempre independentment de lleis conjunturals com la constitució espanyola o la interpretació que en faci el tribunal constitucional espanyol.
Així doncs, independentment de la forma en què s'exerceixi la sobirania (autonomia, federalisme, independència...), fer-ho és l'essència de la democràcia i qui es digui demòcrata no pot estar en contra d'aquest exercici.

Sobre l'Estatut de Catalunya, aprovat per referèndum, però el tribunal constitucional espanyol el pot modificar per sobre de la sobirania del poble de Catalunya. Per tant si es tal com sembla el tribunal retalla l'estatut, caldria un nou referèndum perquè prevalgui la sobirania catalana.

En Xavier Montserrat, de l'AM d'ERC, va valorar positivament Decidim.cat per ser una iniciativa transversal, municipalista, deslligada dels aparells dels partits, per la visió nacional amb sentit d'estat i perquè avança en una radicalització democràtica dels ajuntaments.

I sobre els principis democràtics, va dir que no podem acceptar que l'estat espanyol no accepti la nostra existència i sobirania. L'estat no té dret a negar-nos com a poble, això no és acceptable des del punt de vista democràtic.

També va dir que el nostre no és un cas estrany al món, ni tant sols a la Unió Europea on s'han creat nous estats en els últims anys i també amb procesos democràtics. La República Txecoslovaca es va separar en dos estats, Txèquia i Eslovàquia, amb un proces democràtic i pacífic.
Així Europa ha de ser un objectiu, ser-hi de ple dret, per tenir-hi veu en tots els temes que s'hi decideixen.

Sobre Decidim.cat va destacar que una iniciativa municipalista permet treballar més fàcilment amb el marc dels Països Catalans a diferència de les institucions autonòmiques, d'una manera semblant a l'Institut Ramon Llull que tot i no comptar amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana hi té adhertis municipis valencians.

Finalment va destacar, que els catalans i concretament els partits, només podran fer avenços cap al Dret d'Autodeterminació si treballen units, si es busca el matís no es podrà avançar.

Seguidament va parlar Xavier Paz, del PSC. Sobre l'exercici de la sobirania, va dir que l'any 2010 tindrem l'oportunitat de fer l'exercici màxim de sobirania en les eleccions autonòmiques, i si ens referim a democràcia directe ja es va fer un referèndum per aprovar l'Estatut de Catalunya.

Sobre la propera sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l'Estatut, va defensar la legitimitat d'aquest òrgan per fer-ho doncs això és la separació de poders. Va dir que segurament cal democratitzar el poder judicial, i així ho voldrien els socialistes però que no compta amb el suport del PP.

S'agraeix que es facin debats i iniciatives que clarifiquin les postures, doncs hi ha partits que diuen ser independentistes sempre, altres depenent de les situacions,... I que cal dir clar si el què es vol és un referèndum d'independència, no marejar amb termes com Dret de Decidir o Dret a l'Autodeterminació.

Ell no creu que siguem una autonomia de segona, doncs a Catalunya s'ha obtingut un nivell de benestar important tenint en compte de la situació d'on es venia. Segons ell la perplexitat o desconcert que s'anomena últimament existeix, però no és pel fet nacional com es vol fer creure sinó que és a nivell europeu.

Va donar les dades d'un dels últims baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió, segons el qual només un 17% dels catalans es declara independentista, que la majoria es considera tant català com espanyol, o que un 72% dels enquestats vol que Catalunya sigui una autonomia o part d'un estat espanyol federal.

En Jordi Romeu, d'IiE, va començar parlant sobre les paraules i el seu significat. Com els espanyols no es diuen a sí mateixos nacionalistes, i usen aquesta paraula amb connotacions negatives contra els catalanistes. O com pel políticament correcte, s'usen termes com sobirania o Dret de Decidir enllocs d'independència o Dret a l'Autodeterminació.

Sobre l'exercici de l'autodeterminació, va dir que ha de ser un procés democràtic i pacífic, per això cal un marc per part dels estats que ho permeti, però tot i els impediments que hi puguin posar, diferents procesos han tirat endavant. Casos d'èxit com a Txecoslovàquia, o de fracàs com el Quebec, que després de dos referèndums perduts segueixen en el seu procés d'alliberament.

Va destacar que això que a cada elecció ens autodeterminen, com diuen els socialistes des de fa 20 anys, és fals. A les eleccions s'escull a un partit, amb un programa amb molts punts, per una institució concreta i no es pot equipar a una pregunta concreta sobre un sol tema tant important com la sobirania d'un poble.

Al torn de preguntes i debat, es va preguntar fins a quin punt es comptava amb la Llei de Consultes Populars doncs aquesta preveu també l'aprovació final de les consultes per part de l'estat espanyol. Jordi Fàbrega, va dir que s'està treballant amb l'Alfons López Tena, del Cercle d'Estudis Sobiranistes, per mirar les escletxes de la llei per tal que el referèndum compti amb l'aprovació del Parlament de Catalunya, visibilitzar-ho i si aleshores Espanya ho nega és una prova de la seva mancança democràtica.
Es volen esgotar tots els procesos legals, per donar visibilitat i legitimitat al procés de cara a la societat, però si és necessari es pot tirar endavant un procés de desobediència civil impulsant-ho des d'institucions reconegudes com els ajuntaments, entenent que l'estat espanyol no és democràtic i aprofitar així per internacionalitzar el conflicte.
Per això cal compromís tant de tots els càrrecs com dels ciutadans, i treballar per fer-ho possible.

Sobre l'estructura i objectius de Decidim.cat, Jordi Fàbrega va exposar que Decidim.cat pretén treballar en tot el marc dels Països Catalans, i es tenen contactes amb el PSM i ERC-Illes per aconseguir regidors adherits a les Illes i pel 31 de desembre, Diada de Mallorca, es vol fer la presentació de Decidim.cat a les Illes.
També al País Valencià hi ha algun regidor adherit i s'està treballant per estendre-hi la iniciativa.

Decidim.cat ja compta amb uns estatuts aprovats i està formalitzat com a entitat. Actualment són 1.100 càrrecs de 8.000 a Catalunya, és una bona xifra inicial però cal seguir-la ampliant.
Es treballa amb altres entitats com la Plataforma Pel Dret de Decidir, 10mil a Brussel·les,... per fer accions conjuntes com per exemple una resposta a la retallada del tribunal constitucional.
A algunes comarques ja s'està fent coordinació per part dels regidors d'allà.
Els objectius principals són: Ampliar el nombre de regidors, fer pedagogia del dret de decidir, i estudiar molt bé l'execució de la consulta en temes legals, d'organització, de visibilització, d'internacionalització, etc...

En Xavier Paz, va dir que el Dret a l'Autodeterminació només és aplicable a processos de descolonització. En Xavier Montserrat va replicar que a casos recents com Kosovo es va aplicar sense ser cap colònia.
També responent la seva intervenció anterior, va dir que la gent no respon a les enquestes que la independència sigui la seva preocupació principal, però sí que li preocupen temes que es solucionarien amb la independència com el finançament, infraestructures,... I que cal treballar per visibilitzar aquesta relació.

L'Alexandre Maymó, va puntualitzar sobre la idea que la unió fa la força, que la suma no sempre fa major el resultat, si la gent que es suma no té interessos compartits.

En Jordi Romeu, va explicar que les organitzacions internacionals han intervingut en procesos d'autodeterminació quan aquests s'han fet visibles a nivell internacional i s'han tirat endavant seriosament, com el cas de Montenegro.
Així cal la internacionalització del conflicte perquè això ajudarà a una resolució favorable. Les diferents potències s'hauran de posicionar, i les democràtiques hi hauran d'estar a favor o respectar la decisió del poble català.


Altres valoracions de l'acte:

dimecres, 15 d’abril de 2009

Presentació de Decidim.cat a l'Ateneu Mulei

Demà dijous, a les 20h a l'Ateneu Mulei es farà la presentació i debat de la campanya Decidim.cat, una plataforma d'alcaldes i regidors a favor del Dret a l'Autodeterminació.

Un dels principis fundacionals de l'Ateneu Mulei ha estat la defensa del Dret a l'Autodeterminació com un principi democràtic irrenunciable que cal reclamar i treballar en les estructures necessàries per poder-lo exercir. En aquest sentit i com a membres de la societat civil, hem participat o impulsat dels actes de commemoració de l'11 de setembre a Molins, de la rebuda de la Flama per Sant Joan Diada Nacional dels Països Catalans, de la recollida de firmes de la campanya Decideixo Decidir, de la manifestació per l'autodeterminació a Brusel·les, etc...

Però també creiem que evidentment els partits polítics i els governants també hi tenen un paper, tant per avançar-hi com per allunyar-nos-en o el que és gairebé el mateix, mantenir-nos on estem, lluny del reconeixement d'aquest dret. Així abans de les eleccions municipals vam organitzar un debat amb els polítics locals (excepte el PP que va refusar venir) anomenat "La construcció nacional des de l'àmbit local" perquè expliquessin des del seu punt de vista com creien poder treballar per la construcció del país en el camí de la independència, o si hi estaven en contra com va dir el representant del PSC.

Demà volem fer un pas endavant i parlar d'una proposta concreta. Decidim.cat és una plataforma creada per càrrecs electes que vol treballar pel Dret a l'Autodeterminació, i hem volgut que un dels promotors de la campanya i els regidors dels partits molinencs adherits a la campanya, ens expliquin els objectius de la campanya i com es plasmaran a nivell local, així com els regidors molinencs que no hi estan adherits puguin donar el seu punt de vista.

Els ponents seran:
  • Jordi Fàbrega, alcalde de St. Pere de Torelló (EPM) i promotor de Decidim.cat
  • Jordi Romeu, regidor (IiE) i membre de Decidim.cat
  • Víctor Puntas, regidor (AM d'ERC) i membre de Decidim.cat
  • Joan Ramon Casals, regidor (CiU) i membre de Decidim.cat
  • Xavier Paz, regidor (PSC)
  • Alexandre Maymó, regidor (CUP)

dimarts, 14 d’abril de 2009

Quan República vol dir espanyola

Ja he vist que avui IiE de Molins fan avui i en propers dies actes en homenatge a la República, i com ells, altres catalans fan actes suposadament republicans, però no de la República Catalana, sinó de l'espanyola, i bàsicament de la segona república espanyola.

És pesat veure cada any la mateixa cançoneta per part de catalans. Pesat per no dir patètic. Veure banderes espanyoles, per més tricolors que siguin, és prou desagradable. Perquè sota aquella bandera espanyola es va retallar l'Estatut de Núria, es va empresonar el govern de Catalunya després dels fets del 6 d'octubre o ja durant la guerra civil espanyola el Govern espanyol quan es va instal·lar a Catalunya va laminar l'autogovern català atorgant-se competències pròpies de la Generalitat. O alts governants d'aquella segona república espanyola com en Manuel Azaña, president, que deia que abans que una Espanya trossejada la entregava a Franco o que era una injusta però bona llei històrica bombardejar cada 50 anys Barcelona; o en Juan Negrín, president del Govern començada la guerra, que també preferia donar Espanya a Franco abans que permetre cap separatisme o que deia que el decret de Franco on s'abolia l'autonomia catalana tenia molts adeptes entre els republicans espanyols.

I per aquells a qui no els preocupen les nacions ni les fronteres, legitimant així les actuals fronteres imposades, també durant la segona república espanyola una tercera part d'aquesta va ser governada per la dreta, que es va dedicar a tirar enrere els avenços aconseguits.

La República, com a forma de govern, és un requisit indispensable per avançar cap a la plena igualtat entre les persones, però no és pas suficient. I avui en dia, consolidada la restauració borbònica (allò que l'stablishment en diu la 'transició democràtica') i acceptada per la majoria de partits i mitjans de comunicació, és més possible una República Catalana independent, que una República espanyola federal o ni això.

Si ja el 14 d'abril de 1931 fou la República Catalana la que va ser primer proclamada per Macià, i com deia al seu discurs a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica, avui en dia en no queden republicans espanyols fora dels Països Catalans amb estructura organitzativa que els permeti albirar cap èxit futur, és absurd voler des de casa nostra treballar per bastir aquesta estructura espanyola enlloc de treballar per una més probable República Catalana. A no ser, és clar, que el projecte nacional que es vulgui sigui l'espanyol, però aleshores cal parlar clar i no marejar la perdiu.

Ni espanyola ni francesa, República Catalana.

Per cert, IiE celebrarà la república espanyola amb un homenatge al president català de la primera república espanyola, entenent per 'el president català' en Pi i Margall, quan de presidents catalans la primera república espanyola en va tenir dos, el primer (català i de la república espanyola) Estanislau Figueras (president durant 4 mesos) que fou succeït per en Pi i Margall (president durant 1 mes). Figueras va caure, entre d'altres, per la proclamació de l'Estat Català, de caràcter federalista, que es va desconvocar a canvi de la dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya.

dimecres, 8 d’abril de 2009

A Itàlia no hi ha italians

O això sembla entendre's si es mira el Telenotícies de TV3 d'ahir al migdia.

Dilluns a la matinada un fort terratrèmol va sacsejar el centre d'Itàlia, i les rèpliques s'han anat repetint, això ha causat més de cent morts, milers de ferits i de gent sense casa doncs s'han enfonsat molts edifics.

Com és normal, TV3 ha anat a cobrir la notícia. Però com ho fa? Tenim una televisió catalana que va a Itàlia. Però sembla que a l'hora de buscar testimonis dels fets, al Telenotícies migdia (veure'n vídeo) no han mostrat ni un italià, que seria el més normal, ni cap català que ho hagi patit, que seria d'interès tractant-se d'una cadena catalana. Dels 5 testimonis, 5 són sudamericans que parlaven en castellà.
És a dir per informar-nos d'uns fets passats a Itàlia a través d'una televisió catalana ho hem de fer en castellà, ni són capaços de trobar algú que parli italià i subtitular-lo, ni davant de la presumpta inexistència d'italianoparlants són capaços de subtitular els qui no parlen la llengua pròpia de la cadena.

És evident que els testimonis que treuen a les notícies es trien, per tant o bé tenim que algú oblida quina es la llengua pròpia de TV3 i la que té per principi fundacional promoure; o bé hem de creure que per anar pel món necessitarem el castellà, doncs deu ser així com uns reporters catalans han anat a trobar testimonis castellanoparlants.
Aquí no crec que valgui allò tant suat de reflectir la realitat del carrer d'Itàlia, dubto que la pràctica totalitat dels afectats siguin castellanoparlants...

divendres, 3 d’abril de 2009

Rudy Ventura

Ahir moria als 82 anys en Rudy Ventura. Per molts és conegut només com el trompetista del Barça. En Rudy era un gran culer, però jo no, així que enlloc d'això parlaré de la seva vessant com a músic i patriota, doncs ell fou un dels pioners a cantar en català allà als anys 50 i 60, des del seu quintet Rudy Ventura y su conjunto com des de diferents orquestres que amenitzaven amb gran èxit els balls de l'època.

En Rudy a més de trompetista era el cantant tant de temes tradicionals catalans versionats a ritme de les músiques de l'època (foxtrot, swing, rock...), com de cançons pròpies (però amb lletres d'altres).

Us deixo amb un parell d'enllaços al bloc Cançons en català i més, on us podreu descarregar dos discos d'en Rudy Ventura. Algunes cançons no se senten prou bé, amb salts, però és que són vinils digitalitzats:
A part, amb en José Sola va cantar en català una cançó 'Mustapha', que no he pogut trobar en format digital, però que avui en dia l'han recuperat i toquen El Belda i el conjunt Badabadoc.

dissabte, 28 de març de 2009

Licor de maduixa: embotellat

Ja han passat 5 setmanes des que vam posar el licor de maduixa a preparar-se amb els ingredients barrejats en un pot, i ja ha arribat l'hora de treure'l i embotellar-ho.

Primer preparem un almívar, mai tinc clar les proporcions i en aquest cas ho he fet amb mig litre d'aigua i 300 grams de sucre.
Es posa en un cassó a foc mig-baix i es remena fins que el sucre quedi dissolt del tot, es deixa coure 5 minuts i ho retirem del foc perquè es refredi.

Mentrestant, colem el líquid del pot amb un colador i un a tela de cotó per filtrar bé i evitar la pell de taronja.

Les maduixes les anem passant per la batedora de cinc en cinc (depèn de la mida...), i després això ho passem pel colador. Aquí cal paciència i anar remenant al colador perquè passi el líquid i quedi les llavors.

Quan tenim el líquid, les maduixes liquades i l'almívar fred, ho barregem tot en un pot o en una garrafa si n'heu fet molt, i ho anem embotellant, si voleu tornant-ho a passar pel colador depenent si el voldreu més líquid o més espès.

Ara només cal deixar-ho reposar una setmaneta i ja podrem provar-lo!

dijous, 26 de març de 2009

Molins no és bilingüe

Llegeixo al bloc del Víctor Puntas i a la pàgina de l'Ajuntament que el passat 18 de març es va presentar un mapa de les llengües parlades a Molins de Rei fet pel Servei Local de Català, amb la col·laboració dels alumnes dels cursos de català.

Només amb la col·laboració dels alumnes s'han trobat a la vila 26 llengües, de 9 famílies diferents. Al recull podem veure les diferents llengües ubicades en un mapa del món, i algunes dades de cadascuna com el nombre de parlants o l'alfabet que usen.

Amb aquest recull queda clar que Molins de Rei no és bilingüe, doncs és absurd considerar que si a part del català, la llengua pròpia del país, s'hi parlen 26 o més llengues ens trobem en una situació de bilingüisme. I el mateix que dic per Molins, val per Catalunya on, segons un estudi del Departament de Lingüística General de la UB, avui en dia s'hi parlen més de 300 llengües.

Així en un escenari tant complex queda més clar que mai la necessitat de fer del català, a més de la llengua pròpia del país, la llengua comuna de tots els habitants, tant dels nascuts aquí com dels que hi han arribat de fora.
Cal doncs que tots els nouvinguts aprenguin el català per tal d'aconseguir una correcta integració al país, i que al mateix temps serveixi per compartir la seva riquesa cultural no només amb els aborígens sinó també amb els altres nouvinguts, sent el català la llengua d'interrelació entre els nouvinguts i convertint-se així ells també en promotors de la llengua.

Però per la correcta integració dels nouvinguts, com amb tot, cadascú té la seva responsabilitat des de la seva posició. Cal que els empresaris demanin el català com a requisit i en facilitin l'aprenentatge, que les administracions disposin de recursos i cursos suficients per apendre'n, ... i també, i sobretot perquè és responsabilitat personal i irrenunciable de cadascú, parlar sempre en català amb tothom, vingui d'on vingui, sigui quin sigui el color de la seva pell, o parli la llengua que parli.
Si volem que els nouvinguts s'integrin els hi hem d'obrir les portes a la nostra comunitat, i la porta principal a la catalanitat és sens dubte el català. Si ens hi adrecem en castellà, no només els apartem de la catalanitat sinó que els aboquem a l'espanyolitat que és l'espai lingüístic i cultural que se'ns està menjant l'espai. És altament contraproduent, doncs.

Parlar en català sempre implica un exercici de consciència i voluntat, d'adquirir un compromís, però no és pas res extraordinari ni està reservat només a superherois. Jo fa temps que ho faig i estic lluny de ser una persona amb gran força de voluntat...
I fer-ho és altament gratificant, tant per la tranquilitat d'un mateix de saber que fas el que convé (si ets català i estàs als Països Catalans, quina ha de ser la teva llengua de relació amb l'entorn sinó el català?), com per les situacions que et pots trobar si et pares a analitzar-les: castellanoparlants que t'entenen i segueixen parlant en castellà i tu en català sense cap problema, gent que està aprenent català i està encantat de trobar algú amb qui practicar, gent que rarament troba algú que se li adreça en català i aprofita per interessar-se, gent quen et comença parlant en castellà però inconscientment al veure que tu segueixes parlant en català acabent llançant-se i canviant al català...
Amb tota naturalitat i amb un somriure.

Trobar-te problemes és cosa rara, ara no en recordo cap, i si passen normalment són coses que es poden arreglar amb un full de reclamacions i/o denúncia pública de qui s'atreveix a escupir sobre la llengua del país que l'acull i els seus parlants.

Fer això a nivell personal és indispensable, quan ho fas et pots queixant de tot el què calgui. Si no fas ni el què està únicament a les teves mans, poca credibilitat tens per queixar-te del què deixin de fer altres...

Us deixo un enllaç per descarregar el mapa de les llengües a Molins de Rei en .pdf, ja que (crec que) no està disponible a la pàgina de l'Ajuntament:

dimecres, 25 de març de 2009

Fuga, de Xavier Gimeno

Anant a comprar alguns llibres que tenia en llista d'espera, vaig veure aquest llibre que venia amb una faixa que l'anunciava com el guanyador del Premi Pere Calders de Literatura Catalana del 2007.

No és un premi que conegués, ara cercant per internet veig que el convoca el Departament d'Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya i està adreçat als docents, ni coneixia l'autora ni el llibre, però pel fet d'haver guanyat un premi que porta el nom d'en Pere Calders, autor que sí que conec i que m'agrada molt, i pel text de contraportada li vaig donar una oportunitat.
L'última vegada que vaig comprar un llibre sense conèixer-lo i també amb premi (Pin i Soler), l'Austràlia, de Roc Casagran, també va ser una gran troballa i un molt bon llibre.

Fuga, de Xavier Gimeno, gira al voltant de l'intent de suïcidi d'en Jordi, un reconegut psiquiatre barceloní qui es troba inconscient després d'una sobredosi d'heroïna.

L'enfocament del llibre és interessant doncs el psiquiatre, el protagonista de la història, no té veu en la narració, sinó que es va construint la seva història i la seva personalitat a través dels diferents relats intercalats que en fan quatre dones importants en la seva vida: La Maria, la seva dona i mare dels seus dos fills; l'Helena, una pacient seva que ha acabat sent-ne l'amant 'oficial'; la Magda, una política que havia estat companya de militància des de jove amb el Jordi i que ara tornen a tenir un projecte en comú; i l'Alba, la seva filla gran, artista i vivint a Praga.

Les quatre dones es coneixen entre elles per diferents motius i en diferents graus. Així, amb els seus relats no només et van dibuixant la personalitat del Jordi, sinó també de les altres dones i de la seva relació amb ell. Així, a través de monòlegs de reflexió interior i d'històries que s'insinuen i més endavant s'exposen, acabes veient com al final tota la informació rebuda permet tancar de forma molt rodona el llibre i entenent els perquès de les accions del Jordi.

dilluns, 23 de març de 2009

Molins de Rei al Google Street View

A l'octubre del 2008 Google Barcelona i València van formar part del Google Street View, una nova eina pel Google Maps, que permet fer un recorregut pels carrers d'aquestes dues ciutats a base d'un recull de milers de fotografies que havia fet un cotxe de Google. Es poden veure aquestes dues ciutats i part de les poblacions contigues.
Les cares i les matrícules hi surten difuminades per la legislació espanyola de la intimitat i la protecció de dades.

No sé des de quan, però l'altra dia buscant una direcció al Google Maps vaig veure que Molins de Rei ja està disponible a l'Street View! Així que ara podem anar veient les fotografies dels carrers i places de la nostra vila.

Crec que les fotos devien ser fetes a finals de juny, principis de juliol, doncs hi ha cartells de Sant Joan o de la Gran Cantada.

I, evidentment, una eina així fa que t'hi entretinguis, i hi puguis trobar curiositats com aquestes:
Segur que n'hi ha molts més, si n'aneu trobant dieu-ho als comentaris i anem ampliant la llista!

diumenge, 22 de març de 2009

Combat de corrandes: Albert guanyador

Ahir vam anar al bonic poble de Santa Pau (La Garrotxa). Després de veure la inauguració d'una estàtua anomenada 'Almogàver', al mirador del poble; un breu cercavila amb els gegants del Maulets d'Osona i el gegant i timbalers dels Almogàvers Garrotxins, l'actuació de la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar, ens vam entaular per dinar a la plaça del poble.
Uns calçots un pèl massa fets, una salsa molt bona, deliciós xai pigallat acompanyat de no menys bons fesols de Santa Pau, galetes, cafè i ratafia i ja teníem la sobretaula preparada per tal que comencés el Combat de Corrandes.

El Combat comptava amb la participació d'en Titot, actual Rei de les Nyacres d'Espolla, i 7 participants més entre ells l'Albert. La música corria a càrrec de l'orquestrina anomenada 'La mitja criatura' (guitarra i violí).
La primera ronda va ser de presentació com sol ser costum, a cada ronda s'eliminaven dos participants. Les altres rondes es van anar fent amb requisits posats pel jurat (en Gustinet, en Roger de Gràcia i un regidor de Santa Pau): amb peu forçat, repetint el vers anterior, temes de discussió, etc...

I van quedar a la ronda final en Titot i l'Albert. I després de confrontar-se sent un pa amb vi i sucre i l'altre un bollycao, sent un un banquer i l'altre l'Enric Duran, o sent els dos receptors de les garrotades dels Mossos d'aquests últims dies, el jurat va decidir que el guanyador era l'Albert, que a més de l'ampolla de ratafia que s'enduien tots els participants, va guanyar un cap de setmana a una casa rural d'Espolla quan s'hi faci la 8a Trobada de Cantadors, on es decidirà qui serà el Rei o Reina de les Nyacres pel 2010.

Després tocava en Jaume Arnella, no ens vam poder quedar perquè anàvem al concert de 20 anys de Dr. Calypso a l'Apolo, espero que fos un bon final de festa per arrodonir la jornada.

dijous, 19 de març de 2009

De cartells, cartelleres i parets

Llegeixo al bloc del Víctor Puntas (AM d'ERC) que es lamenta del fet que al poble tothom, menys ERC d'uns mesos ençà, enganxa cartells a les parets i que això fa brut, però cap entitat ni partit a part d'ells fa res per canviar-ho ni tant sols els ha respost la seva proposta de no encartellar parets i menys per felicitar-los.

L'AM d'ERC va presentar una moció al ple d'abril de 2008, aprovada pels partits del govern, on llençava la proposta que els partits polítics només pengessin cartells a les cartelleres i no a façanes, i ho feien extensiu a les entitats. Això es feia després de la campanya de la CUP denunciant l'augment de sous dels polítics locals, que va basar-se en part en els cartells que es van penjar per tot el poble, façanes incloses.

El problema però va més enllà, bastant més enllà. A Molins som moltes entitats, per tothom sabut. Això es sol posar en boca de molts molinencs com a motiu d'orgull, i especialment per part dels polítics.
Doncs bé moltes entitats generen molts actes, i és costum fer-ne difusió perquè la gent se n'assabenti, i una de les vies més clàssiques és editar cartells i penjar-los. Parlo fins ara només d'entitats, a totes les que he estat jo fins ara on la dedicació és voluntària i els recursos limitats. i fer cartells implica una inversió de diners però sobretot de temps (disseny, dur a imprimir i encartellar). I la idea és que aquesta inversió es vegi recompensada, és a dir que els cartells restin penjats fins al dia de l'acte i la gent se'n pugui informar.

I tot i que l'univers s'expandeix, a Molins l'espai és limitat. Per una banda tenim molts i molts cartells que pretenen sobreviure fins el dia de l'acte, i per l'altra tenim un nombre de cartelleres (espais habilitats per l'Ajuntament per penjar-hi cartells). Segons un recompte de la CUP de l'abril del 2008 a Molins hi ha només 21 cartelleres, 9 al centre vila i a altres barris 1 o cap. Aquest recompte el van fer 6 mesos després de demanar al ple que s'instal·lessin 20 cartelleres més de les 28 que hi havia, i en realitat no es van instal·lar sinó que se'n van treure 7 pels motius que sigui, que no s'acostumen a tornar a col·locar.

Per tant, sense haver-ho comptat, m'atreviria a dir que avui en dia hi ha tants o més cartells a dins que a fora de les cartelleres.

Aleshores, no és increïblement ingenu que des d'ERC demanin a les entitats que tots els cartells que avui en dia s'enganxen fora s'enganxin a les cartelleres? Hi cabrem?
Perquè com he dit abans he parlat només d'entitats, quan a les cartelleres públiques hi va una empresa privada de publicitat i les usa en la seva totalitat per enganxar propaganda de discoteques o empreses privades de Molins o de fora, queda completament anul·lat l'objectiu dels cartells de sobreviure fins el dia de l'acte.

Abans de demanar això no caldria prendre mesures? Augmentar ja d'una vegada el nombre de cartelleres, tant al centre com als barris. Recol·locar les cartelleres que puguin treure's temporalment. Prohibir-hi la publicitat d'empreses privades.
Sinó es garanteix més lloc per penjar els cartells, o bé els cartells tindran una vida molt més curta a les cartelleres o bé la gent ens hem de buscar la vida per encartellar arreu.

També seria interessant que des de l'Ajuntament es busqués la col·laboració amb els comerços de Molins, i facilitar-los uns plafons on les entitats (i només les entitats, quedi clar) puguessin penjar els seus cartells. Uns plafons que a poder ser estiguessin a les façanes o a un lloc asequible tot i que l'establiment estigués tancat.

I tenir les 'normes' que calguin: no enganxar amb cola, no tapar cartells d'actes que no hagin passat, no permetre propaganda privada,... I si cal posar multes, descomptar de les subvencions, etc... qui no respecti les cartellers, es fa.

Ara, pretendre que la gran massa de cartells que es mouen avui en dia més la impunitat de les empreses privades es reparteixi només en les poques cartelleres que hi ha, és prou absurd.

divendres, 13 de març de 2009

Remenat de calçots i botifarra negra

Aprofitant que encara és temps de calçots, us deixo una recepta per menjar-los d'una altra manera que no sigui la típica a la brasa o arrebossats.

Ingredients (2 persones):
- 3-4 ous
- 100g de botifarra negra
- 6-7 calçots
- Oli
- Sal


Passos:
- Netegem els calçots: tallem per sota la part de l'arrel, per dalt arran de les fulles. Traiem la primera, i segona capa si cal, més dura.
- Tallem els calçots a rodanxes primes de 3 o 4 mm.
- Traiem la pell a la botifarra i la tallem a rodanxes i aquestes a quarts.
- Batem els ous.
- Posem a foc mig una paella amb oli. Quan estigui calent hi posem els calçots, salem i remenem de tant en tant.
- Quan els calçots portin uns minuts i comencin a transparentar, hi afegim la botifarra i l'anem apretant perquè es desfaci.
- Al cap d'uns minuts que tot comenci a enrossir (o abans si ho volem més cru), hi posem els ous i anem remenant sense parar.
- Treure quan estigui al gust, segons ens agradin els ous més o menys fets.


Un plat gustós amb productes de la terra i fàcil de fer.

dimecres, 11 de març de 2009

De la manifestació a Brusel·les



Doncs aquest divendres vam sortir de Molins tres furgonetes amb 22 persones de la vila i dels voltants (durant el viatge ja es va comentar que hauríem pogut ser molts més...), allà a quarts de 8 del vespre. Tard per endarreriments varis, però encara amb temps.
Una parada a la sortida de Girona per recollir un noi de Calonge, i cap amunt.
Hi havia prou conductors per furgoneta de manera que només va caldre parar per sopar a una àrea de servei, i les altres parades eren simplement per canviar de conductor, anar al lavabo i fumar els addictes. Així al cap d'unes 14 horetes, allà tres quarts de 10 arribàvem a l'estació del Nord de Brusel·les.
El viatge, malgrat no poder dormir gaire jo, se'm va fer molt més curt i agradable que altres viatges més curts fets amb autobús: més comoditat, amb la música que volíem, bon ambient...

Un cop arribats a Brusel·les, ens vam resguardar del fred a l'estació i allà ja hi havia catalans esperant però no semblàvem massa. El servei d'ordre de la manifestació ens va dir que anéssim cap a fora per concentrar-nos i anar fent caliu. Abans d'anar al punt d'inici de la manifestació, vam muntar l'equip de so a la nostra furgoneta que seria l'encarregada d'oferir música i megafonia.
Quan ja ho teníem i vam arrancar cap a la manifestació en sí, encara parada, allà ja vam veure que sí que érem força, força gent. Feia goig de veure gent de diferents edats, amb una mitjana d'edat alta, un munt d'estelades (malgrat la majoria fossin penjades a l'esquena i no amb pals, cosa lletja...), pancartes i cartells, i molta il·lusió a l'ambient.

Passades les 11h va començar la manifestació dels 10mil a Brusel·les, amb dues capçaleres: una primera amb el lema 'We want a Catalan State' i l'altre darrere amb el lema 'Volem un estat català'.
No sé si es va arribar als 10mil famosos, crec que la policia belga va xifrar la manifestació en uns 3 o 4 mil manifestants. No en sé de comptar gent, però la manifestació era llarga, tot i que no massa densa, i molt lluida tant per banderes, com cartellets, com papers en anglès que s'entregaven als vianants... Donava gust de debò estar allà, haver fet el viatge per viure aquell moment.
A la manifestació hi havia també donant-nos suport flamencs, venecians vinguts expressament, així com bascos residents a Brusel·les.

Per desgràcia la manifestació es va acabar en un passeig bastant apartat, difícil d'arribar que va fer que la manifestació es parés i molta gent ja es quedés als autocars. Allà segur que érem molta menys gent i tinc la sensació que allà un cop parats es quan es va fer el recompte policial. I l'escenari final era una carpa bastant precària amb un equip de so justet, així que la lectura de manifest en anglès pels no-manifestants, tot i ser una cosa ben pensada no va tenir massa repercussió.
El que també és va dir és que no es volia que aquella iniciativa acabés amb la manifestació i que s'havia iniciat juntament amb Sobirania i Progrés, un projecte anomenat 'Catalunya Estat lliure' per tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya aprovi una llei per convocar un referèndum d'autodeterminació.
L'himne de la campanya cantat per en Gerard Sesé i germanes, i una mica de música de punxadiscos va cloure l'acte.
(No va tocar el Belda com s'havia dit abans, ni la Núria Feliu com s'havia dit de camí, malgrat era a la capçalera de la manifestació: adults i vells acovardits, preneu exemple de la diva de Sants i declareu-vos i actueu com a independentistes!)

I per part nostra, una volteta per Brusel·les: veure el petit Manneken Pis, veure la preciosa Plaça Gran (on vam ballar una sardana improvisada on s'hi van afegir tant catalans prenent-s'ho seriosament com alegre gent que passava per allà) i fer una cerveseta. Anar cap a l'alberg de Namur, volteta pel poble sopar i a dormir d'hora que ha estat un dia (dies) dur. L'endemà esmorzar aviat i camí de Molins per arribar-hi a les 11, cansats però contents i sabent que hem fet el que calia.

Ja a casa, he pogut veure que un dels objectius de la campanya: la internacionalització de la reinvindicació independentista, s'havia aconseguit prou, amb notícies no només als mitjans belgues sinó d'arreu del món, i que més d'un no només es va quedar amb allò de la 'regió del nord-est d'espanya', sinó que recollia que la reivindicació es feia sobre el marc territorial complet de la nació, els Països Catalans.

Algunes fotos que vaig poder fer abans no morís la meva càmera.

dimecres, 4 de març de 2009

2n premit de disfresses

Doncs si tu, aquest cap de setmana passat va ser Carnestoltes a Molins de Rei, no va ploure i per tant tot es va poder tirar endavant amb normalitat.
Enguany ens van proposar de disfressar-me amb l'Esplai l'Agrupa i ens hi vam animar. L'any passat monitors i joves de l'Esplai ja van participar a la rua disfressats de Agrupament Escolta L'Agrupa i van guanyar el primer premi. Anàvem disfressats de sardanistes, concretament de Pomells d'Amics Folklòrics de l'Esplai l'Agrupa (PAFEA).

Dissabte al migdia, quan tothom tenia ja més o menys (menys que més alguns...) la seva disfressa individual, ens vam posar mans a la feina per acabar els temes conjunts de la comparsa: bàsicament la carrossa.
La carrossa era una cobla, disfressada també per l'ocasió. Ho vam muntar sobre quatre carros acoblats, cadascun comprat amb el seu corresponent euro, on hi anaven els músics que prèviament havien fet els Joves enganxats amb uns llistons. Tota recoberta amb una tela negra amb el nom de la comparsa, i carregada amb l'equip de so, confeti, i alguns queviures per fer més amena la rua.
Així que amb pocs recursos i unes hores de feina coordinada vam tenir una carrossa prou impactant, que feia d'ample com una vorera però amb una mobilitat envejable. Molt gran.
Després alguns assajos dels passos bàsics de la sardana, el galop i un parell de figures per finalitzar els balls.
I cap a la plaça que era la hora. Estant a la rua no tens moltes oportunitats de veure les altres comparses, però abans no va arrancar el tema vam poder veure'n algunes: el casament gitano, els dels 50 anys del CAU, les plantes carnívores... i altres de prou típiques com hippies, wallys,...
No sé quan va ser el pregó, nosaltres estàvem al carrer Verdaguer i no el vaig poder sentir.
La rua va ser tota una festa, ja dúiem molt bon ambient (es veu que l'equip de monitors de l'esplai està cohesionat i amb ganes, i això sempre és bo de veure pels qui ja hem quedat desconnectats de l'esplai. I els Joves III també molt motivats) i arrencar només va fer que incrementar-ho. Vam tenir la sort de tenir a la xaranga de Band The Marxa davant, i entre la seva animació, el nostre equip de so i sobretot el nostre espectacle continu de sardanes i galops va fer que ningú se'n recordés del fred ni de la vergonya.

Després de la rua, a sopar a l'Agrupa i aguantar la festa fins l'hora d'anar al Ball de Carnestoltes, que aquest any es feia (de nou) al Foment. La ubicació feia tenir dubtes, pel lloc 'respectable' que és i la festa que s'hi anava a fer, tot i així en resum em va semblar un lloc prou digne.
Nosaltres vam arribar relativament d'hora, i no hi havia massa gent. El punxadiscos posava música d'aquella lamentable acompanyada d'un paio que dirigia a la gent perquè ballés coses com la Macarena i així. Poc a poc el Foment es va anar omplint i molt, la majoria de la gent anava disfressada, l'animador va acabar la seva 'feina', i la música va anar millorant tot i que la presència de música en català va ser mínima, per no dir nul·la.

I el moment àlgid quan es van entregar els premis i la nostra comparsa, la 14, va rebre el 2n premit de disfresses! Invasió de l'escenari de propis i agregats, i tot això.

Felicitar també als de les plantes carnívores pel premi a la carrossa, a les ballarines negres amb la fruiteria al cap pel 3r premi i al casament gitano pel 1r premi.


I l'endemà al vespre el Ball de l'Aristocràcia, un Camell amb una trista disfressa de conill (!?), i un correcuita que vam anar seguint sense còrrer (però no el el moment on van petar un punt de foc del nas...), i final de festa a la plaça de l'Esglèsia amb un samaniat divertit però que segueix sense sentir-se prou bé, i sense la mítica xaranga Los Labradores que animava i molt la crema del rei.

dilluns, 2 de març de 2009

Pregó Carnestoltes 2009

El pregó de Carnestoltes de Molins de Rei d'enguany. L'he escrit jo, no el vaig sentir doncs estava a la rua disfressat amb l'Esplai (vam quedar segons, ja en diré alguna cosa quan en tingui fotos!), us el deixo aquí.

Pregó Carnestoltes 2009

Jo, Esteve Vilapubilla i Tortell de Cabell d’Àngel, Mestre d’Armes de la Festa, Baró de la Font Fresca, Marquès de Sant Bartomeu, Comte de la Rierada, Senyor de Ciuró i d’altres títols que arrossego, em presento davant vostre en tant que Secretari Reial de Sa Majestat el Rei en Carnestoltes XXVIII, nou amo i senyor d'aquesta contrada, per parlar-vos en nom seu:

Molinenques i molinenques,

La ventada va fer suspendre la Fira d'Entitats, la pluja va deslluir la Fira de la Candelera, però avui faci el temps que faci, peti qui peti, prenc possessió de la meva corona i us faig saber el meu mandat més immediat:

Parlaré en to ben clar, queda abolida tota llei, reglament o ordenança, valdrà només el buscar plaer i donar-ne també als altres.

Així doncs, per la Festa doneu-ho tot! Balleu més que les llambordes dels nostres carrers, cagueu-vos en tot i en tothom com fan els coloms, gaudiu més que un polític amb sou nou, toqueu més que les campanes de l'església, però aneu amb compte de no llevar-vos demà amb pitjor cara que els monstres de la Montse Ribé.

No cal que us preocupeu per la crisi, per la sentència del tribunal constitucional sobre l'estatut, per la sanitat, la inseguretat o l'educació. Com els polítics, jo tampoc tinc solucions, però que collons! el meu 'pa i circ' és de lluny molt millor!

I enguany, que vigilin les femelles, que podeu tenir per segur que el vostre rei busca una reina, i abans de fer la tria provarà totes les que s'hi posin bé. Això sí, jo no seré tant exigent com qui enguany ens ha ofert la imatge de la Candelera, tant me fotrà si són verges, mares o lesbianes que vulguin tastar el ceptre reial. Benvingudes seran totes!

Així que passeu-vos-ho bé a la Rua i al Ball que jo m'encarrego de tot. Demà mateix us convido a tots a sopar a la plaça de l'Església que m'han dit que s'hi muntarà una gran barbacoa.

Jo sí que sóc un bon Rei que us ho pago tot i no com aquell coi de borbons, que a sobre que els manteniu, porten gent a judici per cremar unes tristes fotos d'ells. Unes fotos! Si els cremessin en persona encara, però això no passa enlloc, tu!

Visca el Rei Carnestoltes!

Visca Molins de Rei!

Que comenci la rua!

dijous, 26 de febrer de 2009

Ai Ai Ai - Lo més gran del món

Ai Ai Ai ha estat un dels grans grups de la rumba catalana que va plegar allà l'any 1998 després del seu últim disc Esperit de Vi.
Però 10 anys després van tornar a ajuntar-se dos dels tres membres del grup: en Pep Lladó (teclats, veus i programacions) i el Rafalito Salazar (ventilador i veus) , i juntament amb en David Torras (ventilador i veus) i Jordi Gas (veus) han tornat a fer caminar el grup.
L'any passat van treure un disc recopilatori anomenat Les millors cançons del mil·leni i van girar pel país fent concerts de la seva rumba que ja era prou fusionada abans afegint-hi ara programacions de música electrònica que arrodoneixen i molt el so conjunt de la formació de 4 músics (i dos al ventilador!).

Ara han tret aquest disc Lo més gran del món amb 12 cançons noves i dos remixos, que sona molt fresc i animat i compta amb col·laboracions variades: des de Massilia Sound System a L'Empordanet, un remix del DJ Merey, passant per gent de la rumba com en Joan Garriga de La Troba Kung-Fú, Gertrudis, o gitanos catalans del gremi com en Paco Pubill, Johny Salazar,...

Així que aquest estil de rumba + programacions electròniques, que ells anomenen Maquinolandera, dona bons resultats. "Portem glòria!", diuen. I tenen raó.

A la seva pàgina web www.aiaiai.cat podeu sentir tot el seu disc on-line.

dimarts, 24 de febrer de 2009

Millora el paisatge català

Doncs sí, aquesta matinada uns desconeguts, que tenen una ronda pagada, han alliberat els ancoratges que permetien al toro de ferro desafiar a la llei de la gravetat.
Ara el símbol de l'espanyolisme tronat a casa nostra que embrutava el paisatge dels voltants del Bruc, jeu rebregat a terra. Els esforços que un cretí de Masquefa de nom Guillermo Acosta i els seus acòlits van fer per tornar a alçar el banyut i tots els reforços a l'estructura, han estat en va.

Així doncs torna a caure l'últim brau d'Osborne a Catalunya. Esperem que els que encara resten a altres indrets dels Països Catalans, facin la mateixa fi.

dilluns, 23 de febrer de 2009

La revolució

Aquest dissabte vam anar a La Villarroel a veure l'obre de teatre La revolució.
És una obra escrita i dirigida per en Jordi Casanovas, que és el director de FlyHard produccions, una companyia de teatre contemporani formada per gent jove, que fan un teatre contextualitzat en el món actual i molt proper pels joves: entorn tecnològic, llenguatge, referents...
En vaig sentir ja a parlar amb la trilogia Hardcore Videogames formada per les obres Wolfenstein, Tetris i City/SimCity, que van fer els dos primers al Versus Teatre, i el tercer al Club Capitol. I més recentment amb La Ruïna, també a La Villaroel. Però no vaig arribar a veure'n cap.
Així que aprofitant una oferta del TR3SC vam anar a veure La Revolució.

Ens va encantar. Molt. L'obra és sobre dues noies que han creat un videojoc innovador: amb un comandament connectat al cervell, el videojoc és capaç de captar els pensaments del jugador i crear partides individualitzades segons les emocions de cada jugador. Després de 3 anys treballant-hi, ara una gran empresa s'hi ha interessat per produir-lo i vendre'l, però comencen els problemes quan l'empresa vol introduir canvis en el joc: violència, sexe,... que canviarien la idea del joc però l'obririen a un major públic.
I sobre aquesta idea es tracten temes com l'amistat i l'amor, els ideals o els diners, les pors,...

Tota l'obra es desenvolupa sobre el mateix escenari (l'oficina de les noies), però amb un entrar i sortir de personatges i canvis de vestuari que permeten que en un mateix espai s'hi puguin reproduir diferents situacions.

Els actors ho fan molt bé, i la seva actuació junt amb el guió, m'ha recordat a moment de la sèrie d'en Joel Joan, Porca Misèria, que sovint tenia diàlegs que eren un pèl massa estripats, extremats pel que tu faries, però que tot i així encaixaven molt bé en la situació. Tenint escenes i diàlegs que pretenen ser 'reals', però que queden un pas endavant però sense arribar-hi de l'exageració. I això m'agrada molt i ho fan molt bé.

Si aneu a la web de l'obra al teatre, jugant a un simple joc de plataformes podeu aconseguir entrades per només 10€. Una bona empenta per anar a veure aquesta boníssim obra que acaba l'1 de març!

dissabte, 21 de febrer de 2009

Licor de maduixa

Més maduixes, ara licor.

L'any passat vaig provar de fer licor de maduixa, que em va sortir i molt bo, i els hi vaig dir com fer-ne als pares de la Marta i també els va sortir prou bo, així que enguany torno a fer-ne.

M'ha calgut això:
- 1 pot de vidre que tanqui hermètic, de 2l de capacitat.
- 1,25 l d'orujo blanc.
- 1 kg de maduixots
- 1 llimona
- 1 taronja
  • Rentem bé el pot i l'assequem.
  • Netegem molt bé la taronja i la llimona, raspallant-la si cal. Porten molta merda a la pell que és just el que necessitem.
  • Netegem amb aigua les maduixes amb les fulles. Les posem a eixugar-se.
  • Triem les maduixes: cal treure les que estiguin tocades per evitar que es podreixin dins, de les bones tallar-ne la part de les fulles, inclosa la part més blanca que no donarà cap gust.
  • Ratllem la pell de la taronja i de la llimona, anant amb compte de no ratllar la part blanca doncs és amarga!
  • Ho posem tot junt al pot: maduixes, orujo, pells.
  • Es tapa, i es deixa macerar un mes com a mínim.
En això estic. Ara esperar, i després caldrà filtrar, liquar les maduixes, fer un almívar, embotellar-ho i esperar una setmaneta. Ja us ho tornaré a explicar d'aquí un mes!

(L'any passat enlloc de pell de llimona hi vaig posar unes fulles de menta, enguany no tenia menta i sí llimona, i així l'he fet)

dijous, 19 de febrer de 2009

Els joves i les vídues, de Carles Rebassa

Havia llegit alguna cosa d'aquest bon home per internet i l'havia vist que solia participar com a poeta en diferents actes de col·lectius independentistes o de moviments socials, i un bon dia mirant per comprar llibres vaig veure aquest llibre seu "Els joves i les vídues" (Edicions 62) i el vaig comprar.
En Carles Rebassa, mallorquí vivint a Barcelona, és un poeta jove admirador d'altres poetes com en Brossa, Blai Bonet o Miquel Bauçà, i fa una poesia generalment directa, amb llenguatge groller si cal, però també rica en recursos quan cal. I és interessant perquè explica històries, però molt arrelat a on és ell, donant així moltes referències culturals, territorials o socials que et fan sentir més propera la seva poesia.
Aquest llibre va guanyar el XLIV Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia l'any 2006. L'entrega va tenir certa polèmica doncs als espanyolistes de la ciutat no els va fer gaire gràcia que en Rebassa digués que estava orgullós de rebre un premi nacional català, que duia el nom d'un poeta català en una ciutat catalana com Gandia. Bé per ell.

Us deixo un poema breu del seu llibre, tot i que en té d'altres de ben llargs, de 4 o 5 pàgines:
Vídua i jove

- Avui he d'anar a noces
i hi vaig just pel compromís.
- És mentida, tros de borda,
tu hi vas perquè hi trobaràs
beure bo i menjar gratis.