Licor de maduixa: embotellat

Ja han passat 5 setmanes des que vam posar el licor de maduixa a preparar-se amb els ingredients barrejats en un pot, i ja ha arribat l'hora de treure'l i embotellar-ho.

Primer preparem un almívar, mai tinc clar les proporcions i en aquest cas ho he fet amb mig litre d'aigua i 300 grams de sucre.
Es posa en un cassó a foc mig-baix i es remena fins que el sucre quedi dissolt del tot, es deixa coure 5 minuts i ho retirem del foc perquè es refredi.

Mentrestant, colem el líquid del pot amb un colador i un a tela de cotó per filtrar bé i evitar la pell de taronja.

Les maduixes les anem passant per la batedora de cinc en cinc (depèn de la mida...), i després això ho passem pel colador. Aquí cal paciència i anar remenant al colador perquè passi el líquid i quedi les llavors.

Quan tenim el líquid, les maduixes liquades i l'almívar fred, ho barregem tot en un pot o en una garrafa si n'heu fet molt, i ho anem embotellant, si voleu tornant-ho a passar pel colador depenent si el voldreu més líquid o més espès.

Ara només cal deixar-ho reposar una setmaneta i ja podrem provar-lo!

Molins no és bilingüe

Llegeixo al bloc del Víctor Puntas i a la pàgina de l'Ajuntament que el passat 18 de març es va presentar un mapa de les llengües parlades a Molins de Rei fet pel Servei Local de Català, amb la col·laboració dels alumnes dels cursos de català.

Només amb la col·laboració dels alumnes s'han trobat a la vila 26 llengües, de 9 famílies diferents. Al recull podem veure les diferents llengües ubicades en un mapa del món, i algunes dades de cadascuna com el nombre de parlants o l'alfabet que usen.

Amb aquest recull queda clar que Molins de Rei no és bilingüe, doncs és absurd considerar que si a part del català, la llengua pròpia del país, s'hi parlen 26 o més llengues ens trobem en una situació de bilingüisme. I el mateix que dic per Molins, val per Catalunya on, segons un estudi del Departament de Lingüística General de la UB, avui en dia s'hi parlen més de 300 llengües.

Així en un escenari tant complex queda més clar que mai la necessitat de fer del català, a més de la llengua pròpia del país, la llengua comuna de tots els habitants, tant dels nascuts aquí com dels que hi han arribat de fora.
Cal doncs que tots els nouvinguts aprenguin el català per tal d'aconseguir una correcta integració al país, i que al mateix temps serveixi per compartir la seva riquesa cultural no només amb els aborígens sinó també amb els altres nouvinguts, sent el català la llengua d'interrelació entre els nouvinguts i convertint-se així ells també en promotors de la llengua.

Però per la correcta integració dels nouvinguts, com amb tot, cadascú té la seva responsabilitat des de la seva posició. Cal que els empresaris demanin el català com a requisit i en facilitin l'aprenentatge, que les administracions disposin de recursos i cursos suficients per apendre'n, ... i també, i sobretot perquè és responsabilitat personal i irrenunciable de cadascú, parlar sempre en català amb tothom, vingui d'on vingui, sigui quin sigui el color de la seva pell, o parli la llengua que parli.
Si volem que els nouvinguts s'integrin els hi hem d'obrir les portes a la nostra comunitat, i la porta principal a la catalanitat és sens dubte el català. Si ens hi adrecem en castellà, no només els apartem de la catalanitat sinó que els aboquem a l'espanyolitat que és l'espai lingüístic i cultural que se'ns està menjant l'espai. És altament contraproduent, doncs.

Parlar en català sempre implica un exercici de consciència i voluntat, d'adquirir un compromís, però no és pas res extraordinari ni està reservat només a superherois. Jo fa temps que ho faig i estic lluny de ser una persona amb gran força de voluntat...
I fer-ho és altament gratificant, tant per la tranquilitat d'un mateix de saber que fas el que convé (si ets català i estàs als Països Catalans, quina ha de ser la teva llengua de relació amb l'entorn sinó el català?), com per les situacions que et pots trobar si et pares a analitzar-les: castellanoparlants que t'entenen i segueixen parlant en castellà i tu en català sense cap problema, gent que està aprenent català i està encantat de trobar algú amb qui practicar, gent que rarament troba algú que se li adreça en català i aprofita per interessar-se, gent quen et comença parlant en castellà però inconscientment al veure que tu segueixes parlant en català acabent llançant-se i canviant al català...
Amb tota naturalitat i amb un somriure.

Trobar-te problemes és cosa rara, ara no en recordo cap, i si passen normalment són coses que es poden arreglar amb un full de reclamacions i/o denúncia pública de qui s'atreveix a escupir sobre la llengua del país que l'acull i els seus parlants.

Fer això a nivell personal és indispensable, quan ho fas et pots queixant de tot el què calgui. Si no fas ni el què està únicament a les teves mans, poca credibilitat tens per queixar-te del què deixin de fer altres...

Us deixo un enllaç per descarregar el mapa de les llengües a Molins de Rei en .pdf, ja que (crec que) no està disponible a la pàgina de l'Ajuntament:

• Les llengües a Molins de Rei
  

Fuga, de Xavier Gimeno

Anant a comprar alguns llibres que tenia en llista d'espera, vaig veure aquest llibre que venia amb una faixa que l'anunciava com el guanyador del Premi Pere Calders de Literatura Catalana del 2007.

No és un premi que conegués, ara cercant per internet veig que el convoca el Departament d'Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya i està adreçat als docents, ni coneixia l'autora ni el llibre, però pel fet d'haver guanyat un premi que porta el nom d'en Pere Calders, autor que sí que conec i que m'agrada molt, i pel text de contraportada li vaig donar una oportunitat.
L'última vegada que vaig comprar un llibre sense conèixer-lo i també amb premi (Pin i Soler), l'Austràlia, de Roc Casagran, també va ser una gran troballa i un molt bon llibre.

Fuga, de Xavier Gimeno, gira al voltant de l'intent de suïcidi d'en Jordi, un reconegut psiquiatre barceloní qui es troba inconscient després d'una sobredosi d'heroïna.

L'enfocament del llibre és interessant doncs el psiquiatre, el protagonista de la història, no té veu en la narració, sinó que es va construint la seva història i la seva personalitat a través dels diferents relats intercalats que en fan quatre dones importants en la seva vida: La Maria, la seva dona i mare dels seus dos fills; l'Helena, una pacient seva que ha acabat sent-ne l'amant 'oficial'; la Magda, una política que havia estat companya de militància des de jove amb el Jordi i que ara tornen a tenir un projecte en comú; i l'Alba, la seva filla gran, artista i vivint a Praga.

Les quatre dones es coneixen entre elles per diferents motius i en diferents graus. Així, amb els seus relats no només et van dibuixant la personalitat del Jordi, sinó també de les altres dones i de la seva relació amb ell. Així, a través de monòlegs de reflexió interior i d'històries que s'insinuen i més endavant s'exposen, acabes veient com al final tota la informació rebuda permet tancar de forma molt rodona el llibre i entenent els perquès de les accions del Jordi.

Molins de Rei al Google Street View

A l'octubre del 2008 Google Barcelona i València van formar part del Google Street View, una nova eina pel Google Maps, que permet fer un recorregut pels carrers d'aquestes dues ciutats a base d'un recull de milers de fotografies que havia fet un cotxe de Google. Es poden veure aquestes dues ciutats i part de les poblacions contigues.
Les cares i les matrícules hi surten difuminades per la legislació espanyola de la intimitat i la protecció de dades.

No sé des de quan, però l'altra dia buscant una direcció al Google Maps vaig veure que Molins de Rei ja està disponible a l'Street View! Així que ara podem anar veient les fotografies dels carrers i places de la nostra vila.

Crec que les fotos devien ser fetes a finals de juny, principis de juliol, doncs hi ha cartells de Sant Joan o de la Gran Cantada.

I, evidentment, una eina així fa que t'hi entretinguis, i hi puguis trobar curiositats com aquestes:

• El Joan del Garbi fora del bar.
• Gent saludant al cotxe-càmera a la terrassa de pl. Mercat.
• El Bar Punto de la Granja tancat i en la següent foto obert.
• El regidor de la CUP a la plaça de l'Ajuntament (?)

Segur que n'hi ha molts més, si n'aneu trobant dieu-ho als comentaris i anem ampliant la llista!

Combat de corrandes: Albert guanyador

Ahir vam anar al bonic poble de Santa Pau (La Garrotxa). Després de veure la inauguració d'una estàtua anomenada 'Almogàver', al mirador del poble; un breu cercavila amb els gegants del Maulets d'Osona i el gegant i timbalers dels Almogàvers Garrotxins, l'actuació de la colla bastonera Picadits de Vilassar de Mar, ens vam entaular per dinar a la plaça del poble.

Uns calçots un pèl massa fets, una salsa molt bona, deliciós xai pigallat acompanyat de no menys bons fesols de Santa Pau, galetes, cafè i ratafia i ja teníem la sobretaula preparada per tal que comencés el Combat de Corrandes.

El Combat comptava amb la participació d'en Titot, actual Rei de les Nyacres d'Espolla, i 7 participants més entre ells l'Albert. La música corria a càrrec de l'orquestrina anomenada 'La mitja criatura' (guitarra i violí).
La primera ronda va ser de presentació com sol ser costum, a cada ronda s'eliminaven dos participants. Les altres rondes es van anar fent amb requisits posats pel jurat (en Gustinet, en Roger de Gràcia i un regidor de Santa Pau): amb peu forçat, repetint el vers anterior, temes de discussió, etc...

I van quedar a la ronda final en Titot i l'Albert. I després de confrontar-se sent un pa amb vi i sucre i l'altre un bollycao, sent un un banquer i l'altre l'Enric Duran, o sent els dos receptors de les garrotades dels Mossos d'aquests últims dies, el jurat va decidir que el guanyador era l'Albert, que a més de l'ampolla de ratafia que s'enduien tots els participants, va guanyar un cap de setmana a una casa rural d'Espolla quan s'hi faci la 8a Trobada de Cantadors, on es decidirà qui serà el Rei o Reina de les Nyacres pel 2010.

Després tocava en Jaume Arnella, no ens vam poder quedar perquè anàvem al concert de 20 anys de Dr. Calypso a l'Apolo, espero que fos un bon final de festa per arrodonir la jornada.

• Fotos del Combat
• Vídeos del Combat
  

De cartells, cartelleres i parets

Llegeixo al bloc del Víctor Puntas (AM d'ERC) que es lamenta del fet que al poble tothom, menys ERC d'uns mesos ençà, enganxa cartells a les parets i que això fa brut, però cap entitat ni partit a part d'ells fa res per canviar-ho ni tant sols els ha respost la seva proposta de no encartellar parets i menys per felicitar-los.

L'AM d'ERC va presentar una moció al ple d'abril de 2008, aprovada pels partits del govern, on llençava la proposta que els partits polítics només pengessin cartells a les cartelleres i no a façanes, i ho feien extensiu a les entitats. Això es feia després de la campanya de la CUP denunciant l'augment de sous dels polítics locals, que va basar-se en part en els cartells que es van penjar per tot el poble, façanes incloses.

El problema però va més enllà, bastant més enllà. A Molins som moltes entitats, per tothom sabut. Això es sol posar en boca de molts molinencs com a motiu d'orgull, i especialment per part dels polítics.
Doncs bé moltes entitats generen molts actes, i és costum fer-ne difusió perquè la gent se n'assabenti, i una de les vies més clàssiques és editar cartells i penjar-los. Parlo fins ara només d'entitats, a totes les que he estat jo fins ara on la dedicació és voluntària i els recursos limitats. i fer cartells implica una inversió de diners però sobretot de temps (disseny, dur a imprimir i encartellar). I la idea és que aquesta inversió es vegi recompensada, és a dir que els cartells restin penjats fins al dia de l'acte i la gent se'n pugui informar.

I tot i que l'univers s'expandeix, a Molins l'espai és limitat. Per una banda tenim molts i molts cartells que pretenen sobreviure fins el dia de l'acte, i per l'altra tenim un nombre de cartelleres (espais habilitats per l'Ajuntament per penjar-hi cartells). Segons un recompte de la CUP de l'abril del 2008 a Molins hi ha només 21 cartelleres, 9 al centre vila i a altres barris 1 o cap. Aquest recompte el van fer 6 mesos després de demanar al ple que s'instal·lessin 20 cartelleres més de les 28 que hi havia, i en realitat no es van instal·lar sinó que se'n van treure 7 pels motius que sigui, que no s'acostumen a tornar a col·locar.

Per tant, sense haver-ho comptat, m'atreviria a dir que avui en dia hi ha tants o més cartells a dins que a fora de les cartelleres.

Aleshores, no és increïblement ingenu que des d'ERC demanin a les entitats que tots els cartells que avui en dia s'enganxen fora s'enganxin a les cartelleres? Hi cabrem?
Perquè com he dit abans he parlat només d'entitats, quan a les cartelleres públiques hi va una empresa privada de publicitat i les usa en la seva totalitat per enganxar propaganda de discoteques o empreses privades de Molins o de fora, queda completament anul·lat l'objectiu dels cartells de sobreviure fins el dia de l'acte.

Abans de demanar això no caldria prendre mesures? Augmentar ja d'una vegada el nombre de cartelleres, tant al centre com als barris. Recol·locar les cartelleres que puguin treure's temporalment. Prohibir-hi la publicitat d'empreses privades.
Sinó es garanteix més lloc per penjar els cartells, o bé els cartells tindran una vida molt més curta a les cartelleres o bé la gent ens hem de buscar la vida per encartellar arreu.

També seria interessant que des de l'Ajuntament es busqués la col·laboració amb els comerços de Molins, i facilitar-los uns plafons on les entitats (i només les entitats, quedi clar) puguessin penjar els seus cartells. Uns plafons que a poder ser estiguessin a les façanes o a un lloc asequible tot i que l'establiment estigués tancat.

I tenir les 'normes' que calguin: no enganxar amb cola, no tapar cartells d'actes que no hagin passat, no permetre propaganda privada,... I si cal posar multes, descomptar de les subvencions, etc... qui no respecti les cartellers, es fa.

Ara, pretendre que la gran massa de cartells que es mouen avui en dia més la impunitat de les empreses privades es reparteixi només en les poques cartelleres que hi ha, és prou absurd.

Remenat de calçots i botifarra negra

Aprofitant que encara és temps de calçots, us deixo una recepta per menjar-los d'una altra manera que no sigui la típica a la brasa o arrebossats.

Ingredients (2 persones):
- 3-4 ous
- 100g de botifarra negra
- 6-7 calçots
- Oli
- Sal


Passos:
- Netegem els calçots: tallem per sota la part de l'arrel, per dalt arran de les fulles. Traiem la primera, i segona capa si cal, més dura.
- Tallem els calçots a rodanxes primes de 3 o 4 mm.
- Traiem la pell a la botifarra i la tallem a rodanxes i aquestes a quarts.
- Batem els ous.
- Posem a foc mig una paella amb oli. Quan estigui calent hi posem els calçots, salem i remenem de tant en tant.
- Quan els calçots portin uns minuts i comencin a transparentar, hi afegim la botifarra i l'anem apretant perquè es desfaci.
- Al cap d'uns minuts que tot comenci a enrossir (o abans si ho volem més cru), hi posem els ous i anem remenant sense parar.
- Treure quan estigui al gust, segons ens agradin els ous més o menys fets.


Un plat gustós amb productes de la terra i fàcil de fer.

De la manifestació a Brusel·les

Doncs aquest divendres vam sortir de Molins tres furgonetes amb 22 persones de la vila i dels voltants (durant el viatge ja es va comentar que hauríem pogut ser molts més...), allà a quarts de 8 del vespre. Tard per endarreriments varis, però encara amb temps.
Una parada a la sortida de Girona per recollir un noi de Calonge, i cap amunt.
Hi havia prou conductors per furgoneta de manera que només va caldre parar per sopar a una àrea de servei, i les altres parades eren simplement per canviar de conductor, anar al lavabo i fumar els addictes. Així al cap d'unes 14 horetes, allà tres quarts de 10 arribàvem a l'estació del Nord de Brusel·les.
El viatge, malgrat no poder dormir gaire jo, se'm va fer molt més curt i agradable que altres viatges més curts fets amb autobús: més comoditat, amb la música que volíem, bon ambient...

Un cop arribats a Brusel·les, ens vam resguardar del fred a l'estació i allà ja hi havia catalans esperant però no semblàvem massa. El servei d'ordre de la manifestació ens va dir que anéssim cap a fora per concentrar-nos i anar fent caliu. Abans d'anar al punt d'inici de la manifestació, vam muntar l'equip de so a la nostra furgoneta que seria l'encarregada d'oferir música i megafonia.
Quan ja ho teníem i vam arrancar cap a la manifestació en sí, encara parada, allà ja vam veure que sí que érem força, força gent. Feia goig de veure gent de diferents edats, amb una mitjana d'edat alta, un munt d'estelades (malgrat la majoria fossin penjades a l'esquena i no amb pals, cosa lletja...), pancartes i cartells, i molta il·lusió a l'ambient.

Passades les 11h va començar la manifestació dels 10mil a Brusel·les, amb dues capçaleres: una primera amb el lema 'We want a Catalan State' i l'altre darrere amb el lema 'Volem un estat català'.
No sé si es va arribar als 10mil famosos, crec que la policia belga va xifrar la manifestació en uns 3 o 4 mil manifestants. No en sé de comptar gent, però la manifestació era llarga, tot i que no massa densa, i molt lluida tant per banderes, com cartellets, com papers en anglès que s'entregaven als vianants... Donava gust de debò estar allà, haver fet el viatge per viure aquell moment.
A la manifestació hi havia també donant-nos suport flamencs, venecians vinguts expressament, així com bascos residents a Brusel·les.

Per desgràcia la manifestació es va acabar en un passeig bastant apartat, difícil d'arribar que va fer que la manifestació es parés i molta gent ja es quedés als autocars. Allà segur que érem molta menys gent i tinc la sensació que allà un cop parats es quan es va fer el recompte policial. I l'escenari final era una carpa bastant precària amb un equip de so justet, així que la lectura de manifest en anglès pels no-manifestants, tot i ser una cosa ben pensada no va tenir massa repercussió.
El que també és va dir és que no es volia que aquella iniciativa acabés amb la manifestació i que s'havia iniciat juntament amb Sobirania i Progrés, un projecte anomenat 'Catalunya Estat lliure' per tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya aprovi una llei per convocar un referèndum d'autodeterminació.
L'himne de la campanya cantat per en Gerard Sesé i germanes, i una mica de música de punxadiscos va cloure l'acte.
(No va tocar el Belda com s'havia dit abans, ni la Núria Feliu com s'havia dit de camí, malgrat era a la capçalera de la manifestació: adults i vells acovardits, preneu exemple de la diva de Sants i declareu-vos i actueu com a independentistes!)

I per part nostra, una volteta per Brusel·les: veure el petit Manneken Pis, veure la preciosa Plaça Gran (on vam ballar una sardana improvisada on s'hi van afegir tant catalans prenent-s'ho seriosament com alegre gent que passava per allà) i fer una cerveseta. Anar cap a l'alberg de Namur, volteta pel poble sopar i a dormir d'hora que ha estat un dia (dies) dur. L'endemà esmorzar aviat i camí de Molins per arribar-hi a les 11, cansats però contents i sabent que hem fet el que calia.

Ja a casa, he pogut veure que un dels objectius de la campanya: la internacionalització de la reinvindicació independentista, s'havia aconseguit prou, amb notícies no només als mitjans belgues sinó d'arreu del món, i que més d'un no només es va quedar amb allò de la 'regió del nord-est d'espanya', sinó que recollia que la reivindicació es feia sobre el marc territorial complet de la nació, els Països Catalans.

Algunes fotos que vaig poder fer abans no morís la meva càmera.

2n premit de disfresses

Doncs si tu, aquest cap de setmana passat va ser Carnestoltes a Molins de Rei, no va ploure i per tant tot es va poder tirar endavant amb normalitat.

Enguany ens van proposar de disfressar-me amb l'Esplai l'Agrupa i ens hi vam animar. L'any passat monitors i joves de l'Esplai ja van participar a la rua disfressats de Agrupament Escolta L'Agrupa i van guanyar el primer premi. Anàvem disfressats de sardanistes, concretament de Pomells d'Amics Folklòrics de l'Esplai l'Agrupa (PAFEA).

Dissabte al migdia, quan tothom tenia ja més o menys (menys que més alguns...) la seva disfressa individual, ens vam posar mans a la feina per acabar els temes conjunts de la comparsa: bàsicament la carrossa.
La carrossa era una cobla, disfressada també per l'ocasió. Ho vam muntar sobre quatre carros acoblats, cadascun comprat amb el seu corresponent euro, on hi anaven els músics que prèviament havien fet els Joves enganxats amb uns llistons. Tota recoberta amb una tela negra amb el nom de la comparsa, i carregada amb l'equip de so, confeti, i alguns queviures per fer més amena la rua.
Així que amb pocs recursos i unes hores de feina coordinada vam tenir una carrossa prou impactant, que feia d'ample com una vorera però amb una mobilitat envejable. Molt gran.
Després alguns assajos dels passos bàsics de la sardana, el galop i un parell de figures per finalitzar els balls.
I cap a la plaça que era la hora. Estant a la rua no tens moltes oportunitats de veure les altres comparses, però abans no va arrancar el tema vam poder veure'n algunes: el casament gitano, els dels 50 anys del CAU, les plantes carnívores... i altres de prou típiques com hippies, wallys,...
No sé quan va ser el pregó, nosaltres estàvem al carrer Verdaguer i no el vaig poder sentir.
La rua va ser tota una festa, ja dúiem molt bon ambient (es veu que l'equip de monitors de l'esplai està cohesionat i amb ganes, i això sempre és bo de veure pels qui ja hem quedat desconnectats de l'esplai. I els Joves III també molt motivats) i arrencar només va fer que incrementar-ho. Vam tenir la sort de tenir a la xaranga de Band The Marxa davant, i entre la seva animació, el nostre equip de so i sobretot el nostre espectacle continu de sardanes i galops va fer que ningú se'n recordés del fred ni de la vergonya.

Després de la rua, a sopar a l'Agrupa i aguantar la festa fins l'hora d'anar al Ball de Carnestoltes, que aquest any es feia (de nou) al Foment. La ubicació feia tenir dubtes, pel lloc 'respectable' que és i la festa que s'hi anava a fer, tot i així en resum em va semblar un lloc prou digne.
Nosaltres vam arribar relativament d'hora, i no hi havia massa gent. El punxadiscos posava música d'aquella lamentable acompanyada d'un paio que dirigia a la gent perquè ballés coses com la Macarena i així. Poc a poc el Foment es va anar omplint i molt, la majoria de la gent anava disfressada, l'animador va acabar la seva 'feina', i la música va anar millorant tot i que la presència de música en català va ser mínima, per no dir nul·la.

I el moment àlgid quan es van entregar els premis i la nostra comparsa, la 14, va rebre el 2n premit de disfresses! Invasió de l'escenari de propis i agregats, i tot això.

Felicitar també als de les plantes carnívores pel premi a la carrossa, a les ballarines negres amb la fruiteria al cap pel 3r premi i al casament gitano pel 1r premi.


I l'endemà al vespre el Ball de l'Aristocràcia, un Camell amb una trista disfressa de conill (!?), i un correcuita que vam anar seguint sense còrrer (però no el el moment on van petar un punt de foc del nas...), i final de festa a la plaça de l'Esglèsia amb un samaniat divertit però que segueix sense sentir-se prou bé, i sense la mítica xaranga Los Labradores que animava i molt la crema del rei.

Pregó Carnestoltes 2009

El pregó de Carnestoltes de Molins de Rei d'enguany. L'he escrit jo, no el vaig sentir doncs estava a la rua disfressat amb l'Esplai (vam quedar segons, ja en diré alguna cosa quan en tingui fotos!), us el deixo aquí.

Pregó Carnestoltes 2009

Jo, Esteve Vilapubilla i Tortell de Cabell d’Àngel, Mestre d’Armes de la Festa, Baró de la Font Fresca, Marquès de Sant Bartomeu, Comte de la Rierada, Senyor de Ciuró i d’altres títols que arrossego, em presento davant vostre en tant que Secretari Reial de Sa Majestat el Rei en Carnestoltes XXVIII, nou amo i senyor d'aquesta contrada, per parlar-vos en nom seu:

Molinenques i molinenques,

La ventada va fer suspendre la Fira d'Entitats, la pluja va deslluir la Fira de la Candelera, però avui faci el temps que faci, peti qui peti, prenc possessió de la meva corona i us faig saber el meu mandat més immediat:

Parlaré en to ben clar, queda abolida tota llei, reglament o ordenança, valdrà només el buscar plaer i donar-ne també als altres.

Així doncs, per la Festa doneu-ho tot! Balleu més que les llambordes dels nostres carrers, cagueu-vos en tot i en tothom com fan els coloms, gaudiu més que un polític amb sou nou, toqueu més que les campanes de l'església, però aneu amb compte de no llevar-vos demà amb pitjor cara que els monstres de la Montse Ribé.

No cal que us preocupeu per la crisi, per la sentència del tribunal constitucional sobre l'estatut, per la sanitat, la inseguretat o l'educació. Com els polítics, jo tampoc tinc solucions, però que collons! el meu 'pa i circ' és de lluny molt millor!

I enguany, que vigilin les femelles, que podeu tenir per segur que el vostre rei busca una reina, i abans de fer la tria provarà totes les que s'hi posin bé. Això sí, jo no seré tant exigent com qui enguany ens ha ofert la imatge de la Candelera, tant me fotrà si són verges, mares o lesbianes que vulguin tastar el ceptre reial. Benvingudes seran totes!

Així que passeu-vos-ho bé a la Rua i al Ball que jo m'encarrego de tot. Demà mateix us convido a tots a sopar a la plaça de l'Església que m'han dit que s'hi muntarà una gran barbacoa.

Jo sí que sóc un bon Rei que us ho pago tot i no com aquell coi de borbons, que a sobre que els manteniu, porten gent a judici per cremar unes tristes fotos d'ells. Unes fotos! Si els cremessin en persona encara, però això no passa enlloc, tu!

Visca el Rei Carnestoltes!

Visca Molins de Rei!

Que comenci la rua!