De la manifestació a Brusel·les

Doncs aquest divendres vam sortir de Molins tres furgonetes amb 22 persones de la vila i dels voltants (durant el viatge ja es va comentar que hauríem pogut ser molts més...), allà a quarts de 8 del vespre. Tard per endarreriments varis, però encara amb temps.
Una parada a la sortida de Girona per recollir un noi de Calonge, i cap amunt.
Hi havia prou conductors per furgoneta de manera que només va caldre parar per sopar a una àrea de servei, i les altres parades eren simplement per canviar de conductor, anar al lavabo i fumar els addictes. Així al cap d'unes 14 horetes, allà tres quarts de 10 arribàvem a l'estació del Nord de Brusel·les.
El viatge, malgrat no poder dormir gaire jo, se'm va fer molt més curt i agradable que altres viatges més curts fets amb autobús: més comoditat, amb la música que volíem, bon ambient...

Un cop arribats a Brusel·les, ens vam resguardar del fred a l'estació i allà ja hi havia catalans esperant però no semblàvem massa. El servei d'ordre de la manifestació ens va dir que anéssim cap a fora per concentrar-nos i anar fent caliu. Abans d'anar al punt d'inici de la manifestació, vam muntar l'equip de so a la nostra furgoneta que seria l'encarregada d'oferir música i megafonia.
Quan ja ho teníem i vam arrancar cap a la manifestació en sí, encara parada, allà ja vam veure que sí que érem força, força gent. Feia goig de veure gent de diferents edats, amb una mitjana d'edat alta, un munt d'estelades (malgrat la majoria fossin penjades a l'esquena i no amb pals, cosa lletja...), pancartes i cartells, i molta il·lusió a l'ambient.

Passades les 11h va començar la manifestació dels 10mil a Brusel·les, amb dues capçaleres: una primera amb el lema 'We want a Catalan State' i l'altre darrere amb el lema 'Volem un estat català'.
No sé si es va arribar als 10mil famosos, crec que la policia belga va xifrar la manifestació en uns 3 o 4 mil manifestants. No en sé de comptar gent, però la manifestació era llarga, tot i que no massa densa, i molt lluida tant per banderes, com cartellets, com papers en anglès que s'entregaven als vianants... Donava gust de debò estar allà, haver fet el viatge per viure aquell moment.
A la manifestació hi havia també donant-nos suport flamencs, venecians vinguts expressament, així com bascos residents a Brusel·les.

Per desgràcia la manifestació es va acabar en un passeig bastant apartat, difícil d'arribar que va fer que la manifestació es parés i molta gent ja es quedés als autocars. Allà segur que érem molta menys gent i tinc la sensació que allà un cop parats es quan es va fer el recompte policial. I l'escenari final era una carpa bastant precària amb un equip de so justet, així que la lectura de manifest en anglès pels no-manifestants, tot i ser una cosa ben pensada no va tenir massa repercussió.
El que també és va dir és que no es volia que aquella iniciativa acabés amb la manifestació i que s'havia iniciat juntament amb Sobirania i Progrés, un projecte anomenat 'Catalunya Estat lliure' per tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular per tal que el Parlament de Catalunya aprovi una llei per convocar un referèndum d'autodeterminació.
L'himne de la campanya cantat per en Gerard Sesé i germanes, i una mica de música de punxadiscos va cloure l'acte.
(No va tocar el Belda com s'havia dit abans, ni la Núria Feliu com s'havia dit de camí, malgrat era a la capçalera de la manifestació: adults i vells acovardits, preneu exemple de la diva de Sants i declareu-vos i actueu com a independentistes!)

I per part nostra, una volteta per Brusel·les: veure el petit Manneken Pis, veure la preciosa Plaça Gran (on vam ballar una sardana improvisada on s'hi van afegir tant catalans prenent-s'ho seriosament com alegre gent que passava per allà) i fer una cerveseta. Anar cap a l'alberg de Namur, volteta pel poble sopar i a dormir d'hora que ha estat un dia (dies) dur. L'endemà esmorzar aviat i camí de Molins per arribar-hi a les 11, cansats però contents i sabent que hem fet el que calia.

Ja a casa, he pogut veure que un dels objectius de la campanya: la internacionalització de la reinvindicació independentista, s'havia aconseguit prou, amb notícies no només als mitjans belgues sinó d'arreu del món, i que més d'un no només es va quedar amb allò de la 'regió del nord-est d'espanya', sinó que recollia que la reivindicació es feia sobre el marc territorial complet de la nació, els Països Catalans.

Algunes fotos que vaig poder fer abans no morís la meva càmera.

2n premit de disfresses

Doncs si tu, aquest cap de setmana passat va ser Carnestoltes a Molins de Rei, no va ploure i per tant tot es va poder tirar endavant amb normalitat.

Enguany ens van proposar de disfressar-me amb l'Esplai l'Agrupa i ens hi vam animar. L'any passat monitors i joves de l'Esplai ja van participar a la rua disfressats de Agrupament Escolta L'Agrupa i van guanyar el primer premi. Anàvem disfressats de sardanistes, concretament de Pomells d'Amics Folklòrics de l'Esplai l'Agrupa (PAFEA).

Dissabte al migdia, quan tothom tenia ja més o menys (menys que més alguns...) la seva disfressa individual, ens vam posar mans a la feina per acabar els temes conjunts de la comparsa: bàsicament la carrossa.
La carrossa era una cobla, disfressada també per l'ocasió. Ho vam muntar sobre quatre carros acoblats, cadascun comprat amb el seu corresponent euro, on hi anaven els músics que prèviament havien fet els Joves enganxats amb uns llistons. Tota recoberta amb una tela negra amb el nom de la comparsa, i carregada amb l'equip de so, confeti, i alguns queviures per fer més amena la rua.
Així que amb pocs recursos i unes hores de feina coordinada vam tenir una carrossa prou impactant, que feia d'ample com una vorera però amb una mobilitat envejable. Molt gran.
Després alguns assajos dels passos bàsics de la sardana, el galop i un parell de figures per finalitzar els balls.
I cap a la plaça que era la hora. Estant a la rua no tens moltes oportunitats de veure les altres comparses, però abans no va arrancar el tema vam poder veure'n algunes: el casament gitano, els dels 50 anys del CAU, les plantes carnívores... i altres de prou típiques com hippies, wallys,...
No sé quan va ser el pregó, nosaltres estàvem al carrer Verdaguer i no el vaig poder sentir.
La rua va ser tota una festa, ja dúiem molt bon ambient (es veu que l'equip de monitors de l'esplai està cohesionat i amb ganes, i això sempre és bo de veure pels qui ja hem quedat desconnectats de l'esplai. I els Joves III també molt motivats) i arrencar només va fer que incrementar-ho. Vam tenir la sort de tenir a la xaranga de Band The Marxa davant, i entre la seva animació, el nostre equip de so i sobretot el nostre espectacle continu de sardanes i galops va fer que ningú se'n recordés del fred ni de la vergonya.

Després de la rua, a sopar a l'Agrupa i aguantar la festa fins l'hora d'anar al Ball de Carnestoltes, que aquest any es feia (de nou) al Foment. La ubicació feia tenir dubtes, pel lloc 'respectable' que és i la festa que s'hi anava a fer, tot i així en resum em va semblar un lloc prou digne.
Nosaltres vam arribar relativament d'hora, i no hi havia massa gent. El punxadiscos posava música d'aquella lamentable acompanyada d'un paio que dirigia a la gent perquè ballés coses com la Macarena i així. Poc a poc el Foment es va anar omplint i molt, la majoria de la gent anava disfressada, l'animador va acabar la seva 'feina', i la música va anar millorant tot i que la presència de música en català va ser mínima, per no dir nul·la.

I el moment àlgid quan es van entregar els premis i la nostra comparsa, la 14, va rebre el 2n premit de disfresses! Invasió de l'escenari de propis i agregats, i tot això.

Felicitar també als de les plantes carnívores pel premi a la carrossa, a les ballarines negres amb la fruiteria al cap pel 3r premi i al casament gitano pel 1r premi.


I l'endemà al vespre el Ball de l'Aristocràcia, un Camell amb una trista disfressa de conill (!?), i un correcuita que vam anar seguint sense còrrer (però no el el moment on van petar un punt de foc del nas...), i final de festa a la plaça de l'Esglèsia amb un samaniat divertit però que segueix sense sentir-se prou bé, i sense la mítica xaranga Los Labradores que animava i molt la crema del rei.

Pregó Carnestoltes 2009

El pregó de Carnestoltes de Molins de Rei d'enguany. L'he escrit jo, no el vaig sentir doncs estava a la rua disfressat amb l'Esplai (vam quedar segons, ja en diré alguna cosa quan en tingui fotos!), us el deixo aquí.

Pregó Carnestoltes 2009

Jo, Esteve Vilapubilla i Tortell de Cabell d’Àngel, Mestre d’Armes de la Festa, Baró de la Font Fresca, Marquès de Sant Bartomeu, Comte de la Rierada, Senyor de Ciuró i d’altres títols que arrossego, em presento davant vostre en tant que Secretari Reial de Sa Majestat el Rei en Carnestoltes XXVIII, nou amo i senyor d'aquesta contrada, per parlar-vos en nom seu:

Molinenques i molinenques,

La ventada va fer suspendre la Fira d'Entitats, la pluja va deslluir la Fira de la Candelera, però avui faci el temps que faci, peti qui peti, prenc possessió de la meva corona i us faig saber el meu mandat més immediat:

Parlaré en to ben clar, queda abolida tota llei, reglament o ordenança, valdrà només el buscar plaer i donar-ne també als altres.

Així doncs, per la Festa doneu-ho tot! Balleu més que les llambordes dels nostres carrers, cagueu-vos en tot i en tothom com fan els coloms, gaudiu més que un polític amb sou nou, toqueu més que les campanes de l'església, però aneu amb compte de no llevar-vos demà amb pitjor cara que els monstres de la Montse Ribé.

No cal que us preocupeu per la crisi, per la sentència del tribunal constitucional sobre l'estatut, per la sanitat, la inseguretat o l'educació. Com els polítics, jo tampoc tinc solucions, però que collons! el meu 'pa i circ' és de lluny molt millor!

I enguany, que vigilin les femelles, que podeu tenir per segur que el vostre rei busca una reina, i abans de fer la tria provarà totes les que s'hi posin bé. Això sí, jo no seré tant exigent com qui enguany ens ha ofert la imatge de la Candelera, tant me fotrà si són verges, mares o lesbianes que vulguin tastar el ceptre reial. Benvingudes seran totes!

Així que passeu-vos-ho bé a la Rua i al Ball que jo m'encarrego de tot. Demà mateix us convido a tots a sopar a la plaça de l'Església que m'han dit que s'hi muntarà una gran barbacoa.

Jo sí que sóc un bon Rei que us ho pago tot i no com aquell coi de borbons, que a sobre que els manteniu, porten gent a judici per cremar unes tristes fotos d'ells. Unes fotos! Si els cremessin en persona encara, però això no passa enlloc, tu!

Visca el Rei Carnestoltes!

Visca Molins de Rei!

Que comenci la rua!

Ai Ai Ai - Lo més gran del món

Ai Ai Ai ha estat un dels grans grups de la rumba catalana que va plegar allà l'any 1998 després del seu últim disc Esperit de Vi.
Però 10 anys després van tornar a ajuntar-se dos dels tres membres del grup: en Pep Lladó (teclats, veus i programacions) i el Rafalito Salazar (ventilador i veus) , i juntament amb en David Torras (ventilador i veus) i Jordi Gas (veus) han tornat a fer caminar el grup.
L'any passat van treure un disc recopilatori anomenat Les millors cançons del mil·leni i van girar pel país fent concerts de la seva rumba que ja era prou fusionada abans afegint-hi ara programacions de música electrònica que arrodoneixen i molt el so conjunt de la formació de 4 músics (i dos al ventilador!).

Ara han tret aquest disc Lo més gran del món amb 12 cançons noves i dos remixos, que sona molt fresc i animat i compta amb col·laboracions variades: des de Massilia Sound System a L'Empordanet, un remix del DJ Merey, passant per gent de la rumba com en Joan Garriga de La Troba Kung-Fú, Gertrudis, o gitanos catalans del gremi com en Paco Pubill, Johny Salazar,...

Així que aquest estil de rumba + programacions electròniques, que ells anomenen Maquinolandera, dona bons resultats. "Portem glòria!", diuen. I tenen raó.

A la seva pàgina web www.aiaiai.cat podeu sentir tot el seu disc on-line.

Millora el paisatge català

Doncs sí, aquesta matinada uns desconeguts, que tenen una ronda pagada, han alliberat els ancoratges que permetien al toro de ferro desafiar a la llei de la gravetat.
Ara el símbol de l'espanyolisme tronat a casa nostra que embrutava el paisatge dels voltants del Bruc, jeu rebregat a terra. Els esforços que un cretí de Masquefa de nom Guillermo Acosta i els seus acòlits van fer per tornar a alçar el banyut i tots els reforços a l'estructura, han estat en va.

Així doncs torna a caure l'últim brau d'Osborne a Catalunya. Esperem que els que encara resten a altres indrets dels Països Catalans, facin la mateixa fi.

La revolució

Aquest dissabte vam anar a La Villarroel a veure l'obre de teatre La revolució.

És una obra escrita i dirigida per en Jordi Casanovas, que és el director de FlyHard produccions, una companyia de teatre contemporani formada per gent jove, que fan un teatre contextualitzat en el món actual i molt proper pels joves: entorn tecnològic, llenguatge, referents...
En vaig sentir ja a parlar amb la trilogia Hardcore Videogames formada per les obres Wolfenstein, Tetris i City/SimCity, que van fer els dos primers al Versus Teatre, i el tercer al Club Capitol. I més recentment amb La Ruïna, també a La Villaroel. Però no vaig arribar a veure'n cap.
Així que aprofitant una oferta del TR3SC vam anar a veure La Revolució.

Ens va encantar. Molt. L'obra és sobre dues noies que han creat un videojoc innovador: amb un comandament connectat al cervell, el videojoc és capaç de captar els pensaments del jugador i crear partides individualitzades segons les emocions de cada jugador. Després de 3 anys treballant-hi, ara una gran empresa s'hi ha interessat per produir-lo i vendre'l, però comencen els problemes quan l'empresa vol introduir canvis en el joc: violència, sexe,... que canviarien la idea del joc però l'obririen a un major públic.
I sobre aquesta idea es tracten temes com l'amistat i l'amor, els ideals o els diners, les pors,...

Tota l'obra es desenvolupa sobre el mateix escenari (l'oficina de les noies), però amb un entrar i sortir de personatges i canvis de vestuari que permeten que en un mateix espai s'hi puguin reproduir diferents situacions.

Els actors ho fan molt bé, i la seva actuació junt amb el guió, m'ha recordat a moment de la sèrie d'en Joel Joan, Porca Misèria, que sovint tenia diàlegs que eren un pèl massa estripats, extremats pel que tu faries, però que tot i així encaixaven molt bé en la situació. Tenint escenes i diàlegs que pretenen ser 'reals', però que queden un pas endavant però sense arribar-hi de l'exageració. I això m'agrada molt i ho fan molt bé.

Si aneu a la web de l'obra al teatre, jugant a un simple joc de plataformes podeu aconseguir entrades per només 10€. Una bona empenta per anar a veure aquesta boníssim obra que acaba l'1 de març!

Licor de maduixa

Més maduixes, ara licor.

L'any passat vaig provar de fer licor de maduixa, que em va sortir i molt bo, i els hi vaig dir com fer-ne als pares de la Marta i també els va sortir prou bo, així que enguany torno a fer-ne.

M'ha calgut això:
- 1 pot de vidre que tanqui hermètic, de 2l de capacitat.
- 1,25 l d'orujo blanc.
- 1 kg de maduixots
- 1 llimona
- 1 taronja

• Rentem bé el pot i l'assequem.
• Netegem molt bé la taronja i la llimona, raspallant-la si cal. Porten molta merda a la pell que és just el que necessitem.
• Netegem amb aigua les maduixes amb les fulles. Les posem a eixugar-se.
• Triem les maduixes: cal treure les que estiguin tocades per evitar que es podreixin dins, de les bones tallar-ne la part de les fulles, inclosa la part més blanca que no donarà cap gust.
• Ratllem la pell de la taronja i de la llimona, anant amb compte de no ratllar la part blanca doncs és amarga!
• Ho posem tot junt al pot: maduixes, orujo, pells.
• Es tapa, i es deixa macerar un mes com a mínim.
  

En això estic. Ara esperar, i després caldrà filtrar, liquar les maduixes, fer un almívar, embotellar-ho i esperar una setmaneta. Ja us ho tornaré a explicar d'aquí un mes!

(L'any passat enlloc de pell de llimona hi vaig posar unes fulles de menta, enguany no tenia menta i sí llimona, i així l'he fet)